“SI LA DONA DEFENSAVA L’HOME, SORTIA UN JORNALET PER VIURE”

240
Magdalena Ensenyat guarda molt bons records de quan feia de peixatera, sempre li ha agradat tocar peix.

Puntual a la cita, Magdalena Ensenyat entra a l’oficina i s’asseu. Només començar a parlar la cara se li il·lumina en evocar aquells dies en què, més que la mar, el peix era el seu ofici. Magdalena, filla i mare de mariners, va fer de peixatera amb el seu home que, de manera circumstancial, també va fer de mariner. Ella l’ajudava venent el peix que pescava pels voltants de Formentor, ja que “si la dona defensava l’home, sortia un jornalet per viure, un jornal de treballador…”

Tanmateix, però, la vida va voler que ni ella, ni el seu home es poguessin jubilar a la mar, així que ho feren a l’hotel, on ell era cuiner i ella, cambrera. El canvi de rumb previst va ser el tancament de l’activitat a la Peixateria de la plaça Major.

– Com vàreu començar a fer de peixatera?

Mon pare era mariner i jo, des de ben petita, ajudava ma mare a vendre el peix davall el Tamarell; al Moll, llavors agafàvem el correu de les 9 hores per vendre el peix que ens quedava a la Peixateria, a Pollença, i, si a les 10 hores ens en quedava, sortíem a voltar pels carrers de manera que, en un tres i no res, acabàvem el peix. Jo no en conec cap de nom de carrer, però els he voltat tots!

– Després continuàreu fent de peixatera amb l’home?

En realitat, el meu home no era mariner, era cuiner a l’hotel Bellavista i els hiverns, en comptes de fer de picapedrer com havia fet de fadrí, ajudava a pescar a mon pare. Per aleshores, jo feia de cambrera d’hotel i l’ajudava a vendre el peix. Nosaltres pescàvem de mariner petit. Si la dona defensava l’home, sortia un jornalet per viure, un jornal de treballador. Ell pescava i jo venia. També depenia si, en aquell moment, era temps de pescar en xarxa, en palangre o calamar; de calamar, en podies enviar a Palma. Tota la resta es despatxava aquí.

– Quin tipus de client teníeu?

A Pollença, hi havia bons clients, la gent coneixia el peix i sabia què volia. Veníem peix de tot tipus: mussola, rajada, gatins, pàgueres, déntols, serrans… peix de brou, calamars… També venia qualque senyora de per Sant Vicenç, però, en general, eren pollencins d’aquí, els que venien a comprar. Al Moll, era diferent; allà, en l’estiu, sí que venien a comprar els estiuejants d’Inca, de Palma… i els hotels; els hotels com ara Illa d’Or, el Puerto, el Marina… ens compraven el peix que servien als clients. Hi havia n’Apol·lònia que venia a triar el peix i jo l’ajudava, li duia fins a l’Hotel i, si tenien feina, també col·laborava. D’aquesta manera, vaig començar a fer feina a l’Hotel.

– Veníeu cada dia a la Peixateria?

De tot d’una sí, cada dia excepte els dissabtes i els dies de festa. Els diumenges sempre veníem a vendre a Pollença, perquè, com que hi ha mercat, tothom venia a Plaça i era costum comprar peix. El diumenge despatxàvem tot el peix que s’havia pescat el dissabte. Era el millor dia. Llavors els dies de festa no fèiem feina… i quan hi havia temporal, tampoc, perquè no hi havia peix.

– Aleshores, el peix era més barat que ara?

Tot era més barat, i hi havia més peix. Ara mateix, ho sé perquè tenc fills que són pescadors, sortir a pescar és molt car, les xarxes i els ormeigs són cars, i hi ha molts impostos. Abans hi havia despeses, però no tantes com ara! I llavors això, hi havia més peix. Ara no n’hi ha tant i, segons quins peixos, no es poden pescar. A l’illa de Formentor, es pescava l’arteta, o l’art, que era un gerret negre, molt petitó i gustós, que ara no deixen pescar, està prohibit. Per tant, el peix és car, perquè tot és car. Els mariners no guanyen gaire, no.

– Vàreu ser la darrera dona que va vendre peix a la Peixateria de Plaça, quan començàreu, éreu moltes?

Uf… sí! Els primers anys, a vegades, no hi cabíem i havíem de treure els caixons a fora. I hi havia molt bon ambient entre nosaltres; si més no, al meu temps, ens ajudàvem a vendre el peix unes de les altres i fèiem cotxada per anar i venir del Moll. Els darrers anys, jo no tenia cotxe, i en Sion, l’home de na Catalina “Ribota”, m’esperava per tornar-me al Moll. Imagina’t!

– No vàreu venir en correu, idò…

Sí! Depenia d’allò que pescaven. Quan sortien a pescar amb palangre, teníem el peix el capvespre i el veníem l’endemà. Aleshores, el matí, jo venia amb el correu cap aquí. Si pescaven amb xarxa, el peix arribava el matí i,aleshores, el meu home m’acompanyava fins a Pollença.

Jo no ho he vist, però he sentit contar que venien els capvespres, però… jo no ho he vist.

– Estaven bé les instal·lacions de la Peixateria?

Hi estàvem acostumats i, per a nosaltres, ens bastava. No era modern, però hi havia una pica per anar a cercar aigua quan ens feia falta i les pedres eren grosses. En l’estiu, no patíem el sol i en l’hivern, estàvem a cobri. Els darrers anys, agafava un parell de palmes, les feia netes i els posava damunt les pedres, llavors hi col·locava el peix i no sé, feia més mengera… Llavors, quan ens n’anàvem, que ja havíem venut el peix, un Home de l’Ajuntament netejava la Peixateria, mai no ho férem nosaltres.

– Com va anar el tancament de la Peixateria?

Poc a poc, les dones dels mariners varen començar a fer feina als hotels i a altres llocs, ja no ajudaven a vendre el peix a l’home. Al Moll, havien començat a funcionar algunes peixateries, on s’hi podia comprar de tot, perquè ho duien de Palma. La llàstima va ser no disposar d’un lloc públic per vendre el peix al Moll. Durant uns anys, hi havia unes balances i, acabat de pescar, veníem el peix allà.

A Pollença, va anar diferent, com te deia les dones dels pescadors deixaren de vendre el peix i els darrers anys, a la Peixateria, només veníem na Catalina “Ribota” i jo. Llavors na Catalina se va jubilar i també ens arribaren denúncies a Palma, perquè la Peixateria no reunia les condicions sanitàries adequades per vendre peix. I és clar, jo tota sola…

– Des de l’Ajuntament, us feren costat?

Sempre vàrem tenir el suport de l’Ajuntament. De fet, la seva intenció era condicionar la Peixateria, posar-hi càmeres frigorífiques… i que cadascú tingués la seva parada, pagant un lloguer, evidentment… Però, després que na Catalina “Ribota” se jubilàs, només quedava jo i… per una peixatera tota sola, no ho pagava modernitzar i condicionar la Peixateria. Si haguéssim estat tres o quatre… hauria estat una altra cosa.

Eva Cerdà

Foto arx. Magdalena Ensenyat 003

Magdalena Ensenyat guarda molt bons records de quan feia de peixatera, sempre li ha agradat tocar peix.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of