“EL DIA QUE VA NÉIXER ORLANDO” ÉS LA REIVINDICACIÓ DE LA LLIBERTAT

25

Maria Victòria Secall és psicòloga i escriptora. Els seus versos parlen de la intempèrie que ens arriba, de l’amor i el desamor, de la pell del paisatge i la paraula, de les dones i la lluita per la igualtat, del dolor del món. Va pertànyer al grup Fart d’art d’acció i divulgació poètica. Amb la també escriptora Àngels Cardona, Kinesdues, convoquen mensualment una tertúlia de poesia i participen a recitals i espectacles. El dia que va néixer Orlando, amb il·lustracions d’Horacio Sapere, és el seu setè poemari que es presentarà a Pollença el proper divendres 5 d’octubre a les 20 hores. La presentació anirà a càrrec de l’historiador i president de l’OCB Pollença, Miquel Amengual, de l’editor Andreu C. López Seguí i de l’escriptora Àngels Cardona.

– Què pretenies quan escrigueres El dia que va néixer Orlando?

Ens vàrem trobar amb Horacio Sapere per al projecte de la instal·lació Les set portes d’Orlando. El personatge de la novel·la de Virginia Woolf Orlando ens fascinava per la seva actualitat. El 12 de juny de 2016 la realitat es va encarregar de fer-nos evident la brutalitat de la intransigència i l’homofòbia a la ciutat d’Orlando. Els fonamentalismes de tota casta campen de nou i ens sacsegen. La mar Mediterrània és escenari de morts evitables. Volia parlar de tot això. Així van començar a fluir els versos, la reivindicació de la llibertat de ser qui som, la denúncia de la intolerància, els antídots a l’horror.

– Explica’ns qui és Orlando.

Un jove educat en la moral i els costums elisabetians, sotmès a la pressió de ser militar i obtenir guardons, quan en realitat el que li agrada és llegir. Desencisat per la vida que li ha estat assignada i abocat a un llarga letargia, desperta essent una dona. Aquest fet canvia els seus vestits i costums, però no la seva identitat.

– T’hauria agradat ser una part de la teva vida home i una altra part de la teva vida dona?

La transformació d’Orlando home en Orlando dona és una magnífica metàfora, l’opció de la bellesa en lloc de la falsedat, la importància de les persones, la fidelitat a si mateixes. Les persones som home i dona alhora, com quan vam ser engendrades. Jo he nascut dona, m’agrada ser-ho i celebrar-ho. He viscut totes i cadascuna de les situacions vitals que la meva condició femenina m’ha portat, amb el goig i el dolor inevitables.

– Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat?

És evident que no. Encara s’indueix l’home a pensar en la dona a trossos, com a peça de caça, sense veure-hi l’ésser fonamental i lliure que pot compartir o no el seu desig, que elegeix la seva vida, que pot dirigir la societat. Els trets assignats a un i altre sexe són cuirasses i significants de control per a mantenir el poder d’uns sobre les altres. M’agrada rompre aquests límits patriarcals i celebrar les diferències, contribuir a la normalització de tots els colors i identitats.

– Tu també et sents estrangera dins una galàxia lítica?

En certa manera, sí. Ens ha tocat a les dones picar molta pedra per a fer entendre allò que és evident però no es vol veure, per poder canviar moltes coses del món i les relacions personals. Ho hem hagut de fer com totes les revolucions amb molt d’esforç i contradiccions, amb renúncies, amb arrels subterrànies i branques ben altes, malgrat tot; de vegades, pagant amb la vida.

– A la fi has pogut esdevenir qui has volgut ser?

Crec que sí. Som jo mateixa i em sent en pau. Estimo la vida i confio en les persones. A vegades potser arribes a port, com el pescador del Vell i la mar de Hemingway, amb el teu gran peix depredat durant el viatge, però estic orgullosa de l’espina essencial que passejo sense perdre el cap, del peix que em va estar concedit. La meva professió es caracteritza per l’escolta activa i per l’anàlisi d’allò que no és evident, de les pors més antigues, del dolor acumulat com a espècie i com a persona, de les nafres de la vida. He après, alhora que he pogut ajudar persones, que sempre hi ha aixoplucs, força tel·lúrica, respostes parcials per desvetllar entre tots els enigmes. Entenc les coses de la vida com un do i en som còmplice.

– Per què destruïm sense aturall?

El mestre Sigmund Freud ja ens parlava d’Eros i Thanathos, com a pulsions. La vida va cap a la mort, i la mort alhora és portadora de nova vida. Hi ha una violència tel·lúrica, còsmica, que és genuïna i necessària. Hi ha una violència gratuïta, malauradament humana, que és abús de poder, domini, enveja i por. Quan es perd el respecte als misteris de l’univers és quan la violència mesquina i el desig d’anihilació dels altres s’instal·len, una malaltia, una bulímia de l’esperit.

– Com definiries el que és Mallorca en l’actualitat?

Una illa preciosa sotmesa a les contradiccions que ens toca viure. Eliminar el ferrocarril per afavorir els interessos dels autocars va ser un greu error, és un exemple del que ens està passant, adorar els falsos déus del turisme i els doblers fàcils a curt termini. Això ens conduirà a l’asfíxia i la sequera, a fer-nos desert quan érem jardí idíl·lic. Ser qui som, en canvi, amb teixit industrial propi, amb productes sostenibles, enfrontar-nos a la sobreexplotació de la mar i també al menyspreu de la llengua és el que ens pot salvar.

– I Catalunya?

Un poble en marxa que no ha permès ni permetrà que l’anihilin. Que defensa la seva identitat amb l’orgull i el dret de ser qui és i poder-ho exercir, un poble essencial en la construcció d’Europa i la democràcia parlamentària.

– Com s’escriu un llibre de poemes?

Amb els ulls oberts i amb els ulls tancats. Primer, un sentiment, un nucli força, se t’imposen, et neguitegen o t’inunden de goig. T’hi capbusses, flueixen els versos primers. Veus com creixen. Els deixes descansar, els esmotxes. Ets el teu propi traductor d’allò que et commou i pugna per ser dit. De vegades trobes les paraules i arribes al “llibre”. Llavors el deixes sabent que ja no és teu i que potser en un futur el faries diferent perquè coneixes la teva pròpia imperfecció.

– Un poema neix per ser explicat?

Ja hem dit tot el que hem sabut en escriure’l. El poema ha de tenir aquesta vocació, commoure i fer llavor, res més. Els altres l’acaben.

– Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Les persones joves que trien el camí de l’escriptura solen ser atrevides en les metàfores i els temes, són agosarades com pertoca. En puc aprendre i ho faig. Potser, si m’ho demanes, diria el que és essencial sempre, que siguin molt honestes amb els seus sentiments, amb allò que els fa bullir la sang, que defugin la necessitat de “ser originals”, d’acabar-se la copa de la vida d’un sol glop. Els diria que es preparin per una carrera de fons que tindrà o no un premi final, però haver-hi estat serà sempre un privilegi.

– Què és el que més t’agrada del fet d’escriure?

La llibertat, la recerca, la bellesa, la temprança, el joc místic amb les paraules, estimar l’instrument de les paraules.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of