DESCONFINAMENT ESTÈTIC

276
Abella i flor. Foto: Xesca Serra.
PUBLICITAT

Xisco Valls Ordinas

Si les preocupacions tenen un pes, com ho demostra la nostra esquena encorbada quan tenim massa maldecaps, cap a on s’inclina avui la balança que mesura el nostre passar pena en contrapès a l’alegria? On se situa la bellesa avui? Si fem cas al que ens diuen els mitjans d’entreteniment de masses sembla que només existeixi l’espectacle de la pandèmia i que el tot nostre esdevenir sigui negre. Però, no és dins la nit on brillen les estrelles?

La recerca de la bellesa dins l’actual crisi permanent res té a veure amb alegrar-se de les penúries a les que estan forçades a viure tantes persones a causa d’un model social que fa cadufos se’l miri des d’on se’l miri, amb un Estat del Benestar venut al mercat de valors arreu del món, productor de cada cop més Malestar, amb un sistema sanitari ple de grans professionals que, en certs casos, no tenen més recursos que unes bosses de fems per a protegir-se. Ens demanem: és la imatge dels professionals sanitaris embossats una metàfora no metafòrica d’un sistema sanitari i social llançat a la deixalleria? El que és segur, és que quan les coses es compliquen sempre paguen, ho paguen, els mateixos i que, si hem de prendre partit, la Justícia –que res té a veure amb els tribunals– exigeix situar-se sempre de part dels més vulnerables. Dit això, amics de la bellesa quotidiana, ara toca obrir els ulls dins la foscor.

PUBLICITAT

A qui s’hagi interessat mínimament per les qüestions estètiques no li resultarà aliena l’afirmació de que la bellesa d’un objecte no es troba en l’objecte en si i que, per tant, la bellesa no és objectiva. Més polèmic sol ser, no obstant, afirmar que la bellesa tampoc depèn del subjecte però, no seria molt estrany pensar que algú pot triar allò que vol que li agradi? Sense ànims d’entrar en qüestions abstractes i amb l’única intenció de no caure en un pensament de reducció dualista, direm que la bellesa d’alguna cosa no és, per tant, ni objectiva ni subjectiva, ni mascle ni femella, ni de dretes ni d’esquerres, ni teva ni meva… sinó que, en realitat, la bellesa troba el seu espai en una certa disposició de l’ànim, accessible a tot ésser sensible. La bellesa pot sorgir gràcies a una certa disposició a veure’s afectat per allò que tenim davant, una perspectiva concreta, que es fixa en els detalls, que té paciència, en un punt de vista present, canviant i en certa manera irrepetible, en una manera de situar-se davant del món, en un cert ús de la mirada, l’oïda, el tacte, de tots els sentits, del cor i de les entranyes. La nostra capacitat de sentir: allò que ens és més propi, però que s’adorm quan és la sola ment qui, jutjant, ens governa.

La disposició a sentir el present –el regal, perquè ve donat– a posar atenció a allò que ens envolta sense projectar més enllà, és la condició que convida a la bellesa a fer inesperada aparició. Però que li ocorre aquesta capacitat de sentir en un món tan sobrecarregat d’estímuls com el nostre? La velocitat a que ens movem és la del ritme frenètic, de whatsapp, email, feina, amics, sèrie, deute, i tantsde cotxes que, quan no es mouen i fan renou, estan aparcats ocupant l’espai on les nostres padrines prenien la fresca amb tranquil·litat. Avui tot ha de córrer seguint l’irracional equació del nostre temps: com més ràpid i quantificable, millor. Un autopista més, un aeroport més gran, més GB al mòbil i a l’ordinador, més títols, més punts, més likes, més running, més footing, més coaching; calcular les nostres emocions, pulsacions, passes, calories, tot per optimitzar-nos com a capital humà, abocats a sentir constantment que quan som aquí ja hauríem de ser allà. Ens demanàvem més amunt què li succeeix a la nostra sensibilitat quan viu sota aquesta velocitat. Contestem, doncs, que la nostra experiència se copa, quan el que necessita és badar, obrir-se a l’encant, podríem dir: desconfinar-se.

Qui es pot fixar en la melodia d’aquell ocellet que canta entremig dels cotxes? Qui s’atura, sense frissar, a saludar a aquell conegut o desconegut amb qui heu creuat una mirada de complicitat espontània? Qui de nosaltres s’ha aturat a mirar una paret, les musaranyes, qualsevol cosa, el temps suficient per trobar-hi aquell detall, aquella poncella a punt d’obrir, aquella forma divertida causada per una ombra o un núvol que, potser, només tu pots percebre?

La contingència històrica ens ha conduït a una situació excepcional: el confinament global. N’hi ha molts que diran que tot això és una fatalitat, que no té res de bo; d’altres, per contra, estan convençuts que tot anirà bé o, fins i tot, que és molt positiu; però aquí, en principi, no parlem ni de moral, ni de beneficis, sinó de sensibilitat i de bellesa. El fet d’haver d’estar tancats, la restricció dels moviments ha imposat un canvi de ritme: durant aquests mesos, quanta gent ha tingut la sensació de que s’ha aturat el temps? Ens hem vist forçats a tenir paciència, frenar, alentir, a estar amb nosaltres mateixos, i tot això, casualment, coincideix amb allò que es requereix per gaudir de l’experiència estètica. No obstant, som conscients de que la Preocupació, encorbant l’esquena, es pronuncia: ara no tindrem diners! Però la Vitalitat, erigint-se, contesta: de quantes coses podem gaudir, quan tenim temps, de forma gratuïta?

PUBLICITAT

Fins aquí s’ha explorat la possibilitat de que, per causes incontrolades, avui s’hagi reobert un espai comú que permet desenvolupar una sensibilitat en procés de distròfia; per bé o per mal, la bellesa pot aparèixer fantasmal caminant per les carreteres buides, mirant cap un cel sense avions, guaitant pel balcó o la finestra o, fins i tot, fingint que fem esport per a sortir a respirar. Abans d’acabar cal dir que el nostre optimisme és pèssim o, a la inversa, que el pessimisme és òptim, i que també ens hem donat compte de que si bé aquesta frenada pot haver obert un espai a la sensibilitat, les mesures d’aïllament social ataquen directament el nostre sentit del tacte, del contacte, amb uns efectes sobre la nostra forma de relacionar-nos encara imprevisible. La qüestió és que ja no podem obviar que la sensibilitat no és neutral, sinó que habita un terreny conflictiu, doncs, hi ha més equacions possibles: a més sensibilitat, més possibilitat de veure’ns envestits per la bellesa, revestits per la felicitat.

PUBLICITAT

Finalment, ens demanem: algú té la sensació de que aturant-nos, obrint la mirada, escoltant, deixant-nos confitar per l’experiència sensible, es trasbalsa del paisatge de l’estètica cap a aquell de l’ètica?

PUBLICITAT
PUBLICITAT