DE L’IMPERIALISME A LA COVID-19: FESTES, IDENTITAT I DISCURS

483

Miquel Rosselló Xamena, estudiant de Dret i Ciències polítiques i de l’administració

La pandèmia me va agafar fora de Mallorca, però Pollença seguia present diàriament. Cada dia, a través de la pantalla del meu ordinador, veia els balcons dels meus veïns i veïnes plens de banderes, guaitant a carrers deserts. En aquell moment era a la Ciutat Comtal i, tot i així, m’arribaven les notes de l’Alborada i les del Visca Pollença, les que qualque veu anònima cantava en caure el sol. De fons, també sentia el so d’aquell corn solitari que desmentia l’assumpció que sols surt una vegada a l’any. Ho diré perquè no tenc motiu per amagar-ho: m’emocionava des de la llunyania. Ara bé, de la mateixa manera vos diré que acte seguit també me feia gràcia la meva pròpia irracionalitat pollencinista davant tant element patroner. A Pollença, poble xovinista com cap altre, som així: davant un perill comú, treim a passejar l’orgull propi. La meva pregunta és, per què? Què té a veure la Patrona en vèncer un virus? Quina relació hi ha entre la identitat pròpia i una malaltia? En altres paraules, per quin motiu la cultura popular esdevé sempre una eina de cohesió d’un poble davant un sentiment de perill?

Per respondre potser cal començar per veure quins elements conformen tota identitat, sigui pollencina o forana. Aquests en són sempre tres: un nosaltres, el poble en si; un ells, una amenaça identificable i definida, és a dir, un perill que romp l’ordre propi, i un conjunt de valors que se sedimenten amb la cultura, que brinda un sentit compartit de la vida i organitza les normes socials. Així, tot poble té uns membres que necessiten dels altres, que són més que la suma de les seves parts, que es necessiten per lluitar contra els perills que li venen. Tota persona, essent animals gregaris com som, necessita formar part d’un grup i la constitució del grup sempre es defineix per un perill extern. Així, per fer-li front, la comunitat determina unes normes socials i uns valors que la distingeix. Aquesta oposició entre els dos grups, entre l’exterior constituent i la comunitat, és l’origen dels sistemes de poder subjacents en les societats: si formes part del nosaltres t’has de comportar així, sinó ens poses en perill a tots. Per resumir-ho: ser persona és ser part d’un poble i ser part d’un poble és assumir sempre el conflicte de no ser part de cap altre. Així, perquè el conflicte no acabi amb la comunitat, es generen cultures diferenciades que mantinguin un ordre intern i extern. D’aquesta manera, la frontera entre els perills i el poble té sempre un element cultural. La cultura no deixa de ser una sedimentació d’aquests valors a través de manifestacions performatives del poble, és a dir, l’aferrament que manté unida la societat en aquest sistema construït.

Tornem a l’exemple de la Covid-19 i veurem com aquesta lògica ha esdevingut marc mental on enquadrem molts dels fets que ens passen. Els membres de la societat pollencina tenien un nou enemic per ells clar al seu davant: un virus. Aquesta amenaça canviava les normes de comportament i socials de dalt a baix. Així, la pròpia societat havia de fer valer que sols junts podrien vèncer l’enemic, en enquadrament quasi bèl·lic. Per aquest motiu es juga la carta de la identitat més sentida: la pollencina. La resta ja és una aplicació d’aquesta premissa, ja que no hi ha millor representació cultural de Pollença que la Patrona. Ara bé, els significants de la Patrona (banderes, corns, cançons…) mutaven de significat: ara apuntaven a uns altres valors i normes socials per tal de fer que la població quedés a casa, actués de manera responsable… Segur que en qualque moment vau sentir dir que si qualcú se saltava el confinament “posava en perill a tot el poble”, com si fes saltar pels aires la comunitat. Idò bé, en aquesta frase teniu la lògica exposada. En darrera instància vam assumir el marc per reforçar les conductes degudes a través d’un element hegemònic de la nostra cultura, definidor de la identitat: corns i banderes arreu.

PUBLICITAT

I com es generà aquesta identitat en primer lloc? Sabríem desxifrar l’enemic que representa el simulacre en si mateix? Quin subjecte realment legitimava l’aparell cultural de la Patrona? Qui eren ells? Crec que la resposta és òbvia, però anem a fer genealogia de la festa. Fa uns anys, l’historiador Pere Salas ens la va oferir a un seguit d’articles en aquest periòdic. Per trobar-la bastava cercar entre els relats de Ramon Picó sobre el primer simulacre que l’historiador ens va esclarir. Quan l’escriptor renaixentista va escriure el final d’aquella festa, va dir que si en aquell moment d’alegria col·lectiva, amb Joan Mas ja com a vencedor, haguessin entrat a la vila els corsaris de veritat en “un obrí y tencá duys el tros mes gros hauria estat l’oreya (…). Fins els xichs si haurien afuat com à beyes”. Qualcú pensa que aquell sentiment col·lectiu dels pollencins era casual? Apost pel no. Ens trobem en l’any 1858 o 1859, els anys de les incursions dels marroquins del Rif contra les tropes espanyoles. I ara la gran pregunta: no veieu molta casualitat generar una festa també sobre una incursió de “moros” contra un poble occidental representat de blanc impol·lut, honrós, valent i civilitzat? La Patrona, no ens enganyem, neix per donar un discurs de legitimitat al projecte imperialista espanyol i les seves guerres al nord d’Àfrica. Així, les nostres festes s’originen com a eina discursiva amb voluntat política per generar la frontera de qui som nosaltres (suposat poble civilitzador, valent i cristià) enfront de l’ells (els pobles del Riff, representats any rere any com a bàrbars).

Potser ens podríem consolar pensant que avui en dia la festa no té aquest sentit. Ara bé, encara que ja no legitimi un projecte imperialista, sí que el discurs segueix present a la nostra societat. Les fronteres entre nosaltres i ells ha traspassat la festa i han esdevingut murs i vergonyes. A dia d’avui, encara seguim assenyalant a membres actius del nostre poble com forans baix l’etiqueta d’immigrants i sols responem a drames humanitaris amb un posat paternalista quan són notícia. Sabeu? Milers de persones migrades i refugiades encara moren diàriament en el seu camí per trobar una vida digna. Voleu una altra prova de com el discurs encara no ha canviat? Idò mirau: mentre als migrants que arriben a les nostres costes els feim totes les proves pertinents de Covid-19 i els tancam als CIEs en eternes quarantenes, seguim rebent al més pur estil “Benvingut Mr. Marshall” als nostres turistes sense més control que les seves butxaques. La frontera infinita. El discurs, en definitiva, segueix viu.

Ara bé, com bé deia Montserrat Roig, la cultura és l’arma més revolucionària a llarg termini. La cultura ens ofereix un terreny de joc per canviar la nostra societat. Mirant-ho positivament, ho hem vist amb la Covid-19 al nostre poble, on amb els mateixos símbols i significants patroners que ens defineixen vam ser capaços de donar-los la volta i generar un nou significat a com ens havíem de comportar: prenent responsabilitat col·lectiva, essent solidaris i entenent la necessitat del bé comú. Així, les festes, com a part central de la cultura, és per on podem pensar i actuar com a poble. En definitiva, generen una identitat compartida susceptible d’omplir-se d’un contingut o un altre, sigui aquest en favor d’una hegemonia opressiva o en un sentit emancipador i alliberador. Aquesta concepció de la cultura ens obri nous ventalls de possibilitat per deixar endarrere vells enemics: el racisme estructural, la misogínia, les desigualtats materials… Aprofitem aquesta Patrona atípica per reflexionar i fer-nos millors com a poble. Estar units és lluitar contra els mals irracionals d’avui i contra els clarobscurs del passat, així com ser pollencí és celebrar la Patrona com a un gran punt de trobada per avançar i no com a un motiu per entorpir el progrés i el canvi. Facem veritat els versos: “los temps de moros ja s’acabaren, mes temps són ara de nous perills”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT