DE LA PRIMERA VOLTA A MALLORCA EN BARCA

54

Joan Martorell

La sort, o el destí, volgueren que Sebastià A. Adrover Vicens es topàs amb capses plenes d’escrits d’un altre santanyiner que, com ell, tenia passió per la vida i les lletres. De llavors ençà Mn. Miquel Clar i ell formen un binomi indissociable, tot i que els separa un segle d’història. Clar va viure en primera persona els aires post renaixentistes del canvi de segle, es va cartejar amb Mn. Antoni M. Alcover i molts altres il·lustrats mallorquins de l’època. I mentre Adrover revisava tot aquest extens epistolari es va trobar amb una vertadera joia, el Diari d’una expedició al voltant de Mallorca. A partir d’aquest diari ha sortit el llibre “9. Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca, 1899” que ha estat publicat pel Gall Editor. Sebastià Adrover ha estat el curador de l’obra.

– El bassó del llibre és un diari manuscrit del 1899 d’una volta a Mallorca en llaüt. D’on surt aquest document?

Els manuscrits són de l’arxiu de Can Clar, un arxiu que abans no existia. Quan vaig començar a anar per la casa de na Margalida, la meva dona, sa mare em va dir que a la casa hi vivia un capellà que era íntim de mossèn Maria Alcover. Al principi no li vaig donar importància però més tard vaig veure a una paret unes cartes reproduïdes d’Antoni Maria Alcover, de Francesc de Borja Moll i d’altres i li vaig demanar a veure si en tenia més de guardades. Va resultar que als porxos de Can Clar, que era la casa pairal del capellà Miquel Clar, s’hi havien anat acumulant capses de cartó amb molta documentació guardada de mitjans del segle XIX fins a principis dels XX. De tot d’una vaig començar cercant manuscrits d’Alcover i en vaig trobar més d’un centenar. Després me’n vaig adonar que hi havia molta altra documentació interessantíssima. A poc a poc ho anava arxivant tot, i em vaig trobar amb el diari manuscrit d’una expedició santanyinera. Ho vaig posar a part i vaig traçar un itinerari de les publicacions que es podien anar fent amb tot aquell material. Quan vaig començar a fer la transcripció del manuscrit, em vaig anar donant compte del potencial d’aquells documents.

– Però no només hi havia el diari…

També vaig descobrir que hi havia documentació annexa, com una acta on els expedicionaris deixen per escrit la voluntat de fer aquesta volta, es donen una sèrie de càrrecs i fan una previsió de fons. També hi havia el compte del rebost, que és on anaven apuntant tot el que compraven abans i durant la sortida. I el llibre de caixa, que són els comptes de liquidació de l’expedició.

– Com et plantejares la seva publicació?

Així com anava escrivint em vaig adonar que jo tot sol, amb el potencial de la documentació, no podia fer front al projecte. I vaig veure que seria molt interessant una contextualització social i cultural del moment, a més de fer un estudi exhaustiu del vocabulari nàutic que s’utilitza i que molt s’ha perdut. També se’m va acudir que el pastisser i cuiner Tomeu Arbona proposàs una recepta diària a partir dels ingredients que apareixien al compte del rebost.

Clar, a mesura que feia feina m’anava adonant que la documentació que tenia a les mans valia molt la pena i que transcendia l’àmbit local i insular, i per això pagava la pena fer-ho bé i trobar col·laboradors que donassin a tot, una forma adequada.

– Idò es pot dir que el llibre és una feina coral?

Exacte. I ja que hi som m’agradaria aprofitar per agrair a les entitats col·laboradores el seu patrocini, aquest projecte no hauria esdevingut el que avui aconsegueix ser en aquesta excel·lent qualitat de maquetació i format. I què t’he dir dels col·laboradors…? A l’acte del projecte que va fer Miquel Clar abans de la sortida, i que també surt al llibre, fa la comparança amb una casa. Nosaltres no aixecàrem acte com els expedicionaris ni ens assignàrem cap càrrec en concret. Àngels Àlvarez, Tomeu Arbona, Margalida M Clar, Llorenç Garrit, Jaume Ferrando, Bartomeu Sastre, Teodor Suau, Cathy Sweeney, Joan Vidal “Xoxa”, Sebastià Vidal i Gracià Sánchez, l’editor: vull fer constar que estan, totes i tots, fets de bons fonaments, bona escala, bones parets, teules ben cuites, bon rebost, bona llenyamada, aigua forta, grans finestres, bones cambres, bon portam i estaques corresponents. És interessant prendre consciència de la visió final de l’obra: d’una banda, tenim el grup de participants de l’expedició, d’altra banda, el grup d’autors que col·laboren en aquesta edició i, de l’altra, el grup de patrocinadors que recolzen l’edició de l’obra, juntament amb l’editor.

– Ens podries fer una sinopsi del que conta aquest llibre?

El llibre té tantes perspectives com lectors el llegeixin. Personalment si l’he de resumir de qualque manera, diria que és un document preturístic escrit per mallorquins que lliga amb tota la literatura europea de viatges del segle XIX. Ara, una cosa que em crida molt l’atenció i que dóna per a una lectura profunda i seriosa és que és una manera molt especial d’entendre la vida que tenien els mallorquins a finals del segle XIX. Crec que ens convendria en molts d’aspectes recuperar-la o mirar-ho en perspectiva.

– Per què feren aquest viatge?

En Miquel Clar tenia un grup d’amistats que tenien la sort d’estar a famílies benestants. Aquest grup són un clar exponent de la post renaixença mallorquina però en el vessant humorístic i xaró. Feien jocs florals humorístics, relats d’humor, crearen una revista manuscrita que es deia “El Sinvergüenza” que feien córrer per les cases. També tenen una història de Santanyí manuscrita en pla humorístic que és una joia de la creativitat i la imaginació. Sovint, a aquest grupet entre intel·lectual i humorístic creaven mogudes, i una d’aquestes mogudes va ser la volta a Mallorca. A més, en la post renaixença un dels símbols era l’excursionisme com a recuperació de l’ideal de la terra. Probablement en base a aquesta idea i emulant els viatgers romàntics que fugien de la industrialització dels seus països, decideixen fer el viatge. És curiós com a un moment determinat s’anomenen turistes a ells mateixos. Això vol dir que ja sabien que hi havia cert moviment que tendia a la creació d’infraestructura perquè vinguessin tots aquests viatgers adinerats.

– Per fer gola als que vulguin llegir el llibre, quina anècdota ens pots extreure del diari?

Ja que ets de Pollença, una anècdota que m’agrada molt i que mostra el seu tarannà, és que quan passen per davant Formentor s’imaginen el Pi de Formentor. I miren a mem si són capaces de trobar el pi en el qual es va inspirar Costa i Llobera -per cert Miquel Clar era amic d’en Costa-. D’entrada no veuen cap arbre suficientment monumental com per inspirar el Costa, però quan passen per davant Formentor tots es posen en filera i reciten de memòria “El Pi de Formentor”. També s’aturen a l’Albufera, a les coves de Manacor, a les d’Artà, a Sóller… A Sóller el cronista l’exalta especialment com a lloc guapo i idíl·lic.

– L’escriptura de Miquel Clar no és només descriptiva. Hi posa molta literatura.

Aquí demostra que com a cronista tenia un bagatge cultural important. Molt de pics per fer una comparança usa imatges literàries i fa metàfores. Nosaltres hem normalitzat el llenguatge de Miquel Clar perquè sigui més accessible i la lectura sigui fàcil, però hem deixat la imatge facsímil perquè el lector pugui veure com s’escrivia a finals del segle XIX.

– Quan feren el viatge encara no hi havia una norma comuna. És molt diferent la seva escriptura de l’actual català estàndard?

Un poquet, sobretot en termes no normalitzats. Ara record un fragment que ell diu “vàrem estar un ratet”, que he canviat per: “vàrem estar una estona”. Hi ha algunes paraules típiques mallorquines que no estan dins la norma i que s’han canviat. Però sí que el santanyiner té una expressió peculiar i es nota. Fins i tot, quan són a Sóller, imita el xerrar dels sollerics.

– I el llaüt que usaren, el Sant Miquel, no l’heu trobat?

De moment no l’hem localitzat. L’hem cercat per tot, fins i tot a l’arxiu naval de Cartagena. Pertanyia a marina, a un moment determinat es converteix en civil i amb el canvi es perd la documentació. Aquí perdem la pista. Sabem que era d’un patró santanyiner que el deixa al fill per poder fer el viatge. El que sí que intentarem és fer uns plànols i una maqueta a partir de la poca documentació que disposam.

– De tota la documentació trobada a la casa de Miquel Clar, quines altres publicacions hi ha fetes?

Una de les primeres publicacions que férem és la correspondència que Miquel Clar va tenir amb mossèn Antoni Maria Alcover. Miquel Clar era corresponsal de tota la zona de Santanyí del Diccionari Català-Valencià-Balear. Aquest epistolari mostra perfectament el funcionament del diccionari. També s’ha publicat un altre epistolari de Miquel Clar amb personatges destacats de l’època. Després hi ha un altre volum que completa l’epistolari amb Alcover i amb Francesc de Borja Moll. A aquests volums hi ha, per exemple, descripcions exhaustives de les peces de roba d’home de l’època que no s’ha conservat al diccionari actual. El darrer volum que hem publicat es diu “El gran golafre”, i mostra precisament aquest vessant satírica i humorística de la post renaixença mallorquina.

– Una recomanació final?

Jo recoman que el lector es deixi sorprendre. Crec que el llibre té un missatge per a tothom i sigui quin sigui el lloc des d’on es llegeixi dirà a cada un una cosa diferent.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of