CURIOSITATS SOBRE LA GARROVA

462

Just ahir parlàvem sobre la temporada de la garrova en un article titulat “El bon preu de la garrova obliga a prendre mesures per evitar els robatoris“, avui apuntam algunes curiositats sobre la garrova, els garravers i els garrovins.

Aquesta temporada hi ha moltes garroves i van a molt bon preu. L’any passat, els garrovers varen produir un 25 per cent menys que un any normal i un 50 per cent menys que el 2018, la collita del qual va ser excepcional.

Allò que va a l’alça, durant els darrers anys, és el preu. Així, si el 2018, el quilo de garrova es pagava a 50 cèntims; el 2019 es va pagar a 60 cèntims i aquest 2020 es paga a 80 cèntims. Aquesta contínua pujada de preus és degut al valor del pinyol de la garrova, el garroví, usat per la indústria per fabricar l’additiu espessidor i gelificant E-410, més conegut com a goma de Garroví.

Els garrover a les Balears

L’Estat espanyol és el productor mundial més gran de garroves. És cert que els darrers anys s’han sembrat molts garrovers a causa de la pujada del preu de la garrova, però l’elevada producció es deu a la gran quantitat d’arbres antics, ja que es tracta d’una espècia de creixement molt lent. Però a què es deu aquesta gran quantitat de garrovers que es conserven a les Illes?

PUBLICITAT

El garrover és un arbre eminentment Mediterrani, ja que s’adequa molt bé al seu clima. No aguanta gaire bé les gelades, per la qual cosa difícilment es troba a més de 50 quilòmetres terra endins. A principi del segle XX existien una gran quantitat de garrovers a tota la costa Mediterrània a causa del gran poder calorífic de la polpa de les garroves que tenen entre un 20 i un 30 per cent de sucres. Aquest poder calorífic les convertia en un súper-aliment per a les bísties de càrrega i també per als humans en temps de fam. Però la mecanització de l’agricultura i la desaparició dels animals com a eina de treball va fer que durant tot el segle XX s’anassin arrabassant fins a un 75 per cent dels garrovers existents a tot el Mediterrani, excepte a les Balears, on s’han conservat bona part d’aquests arbres. I els motius són diversos.

Cap al 1900 es començaren a construir fàbriques que convertien el sucre de la polpa de la garrova en alcohol. A Mallorca va arribar a haver-hi cinc d’aquestes destil·leries, més una a Eivissa i una altra a Valencia. Aquest alcohol s’usava per addicionar a begudes de consum humà (etanol) i també per a usos industrials (metanol). Algunes d’aquestes fàbriques s’agruparen en una sola macro empresa que s’anomenà Industrias Agrícolas de Mallorca S.A. (IAMSA)

Paral·lelament a la producció d’alcohol es va començar a fer farina del garroví que ja s’usava als anys 30 principalment per al tractament de teixits. Tot i que durant les tres primers dècades del segle XX l’alcohol era la principal font d’ingressos d’aquesta indústria, aviat s’adonaren que el principal poder de la garrova residia al garroví. A més en aquells primers anys de la dècada dels 30, la de Mallorca era l’única indústria capaç d’aconseguir aquest exclusiu producte. Quan el 1943 es va prohibir la fabricació d’alcohol de garrova, la popularització de la goma de garroví ja havia agafat suficient força per a mantenir la indústria al llarg del segle XX. De fet, a finals de segle, un 40 per cent de les exportacions espanyoles de goma de garroví sortien de Mallorca.

En tot aquest procés cal destacar la figura Josep Sureda i Blanes, un químic mallorquí que va treballar diversos laboratoris d’arreu Europa, entre ells els de tres químics que han estat premis Nobel d’aquesta disciplina. Sureda i Blanes l’any 33 va decidir abandonar el món acadèmic i incorporar-se a IAMSA. Ell va definir la química de la goma de garroví, va abaratir els costos de producció i va iniciar les exportacions a Europa i a Estats Units. El producte que es fabicava tenia el nom comercial de “Aprestagum”, un clar predecessor del que avui coneixem com l’aditiu E-410.

IAMSA va tancar definitivament l’any 2007, però una altra empresa Mallorquina, Carob S.A., creada als anys 70, va agafar el relleu de la fabricació de goma de garroví i avui en dia és on es produeix l’additiu E-410 amb els estàndards més alts de qualitat. Avui dia l’E-410 té infinits usos en la indústria alimentària i es pot trobar a refrescs, maoneses, gelats, formatge fresc, llets vegetals, gelatines, confitures, patés…

Etiquetatge d’un pot de suc que conté E410, additiu fabricat amb garroví.

La garrova i la joieria

Les anècdotes i curiositats de la garrova i el garrover són infinites degut als milers d’anys d”implantació de vinculació al Mediterrani, però n’hi ha una especialment interessant. A l’antiga Grècia se n’adonaren que el garroví sempre manté constant la seva forma i el seu pes i, a més, no absorbia gens d’humitat. Per aquests motius era especialment útil per ser usat a les balances per pesar quantitats petites de producte, com especies o pedres precioses. Els grecs antics anomenaven a les garroves Keration, que va passar a l’àrab com a al-karat i finalment al català “quirat” i al castellà “quilat”. El quirat és una unitat de massa usada principalment en joieria que en un principi equivalia a exactament a 189 mg, però amb l’adopció del sistema mètric decimal es va arrodonir a 200 gr. Avui dia si s’extreuen els garrovins d’una garrova qualsevol del camp mallorquí i es pesa a una bàscula moderna, es pot comprovar que encara que els seu pes encara correspon a aquesta pinça situada entre els 0,19 i 0,2 grams.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital