COVES BLANQUES CONTRA L’IMPERI BRITÀNIC

665

Pere Salas Vives

A Coves Blanques –Sant Vicenç- hi ha un camí que aparentment no du en lloc. Un camí de bella factura, realitzat gràcies a l’esforç de centenars de presoners i mans expertes, que provoquen l’admiració de l’excursionista del segle XXI. Però sense adonar-se’n, el mateix caminant de cop i volta es troba dins la muntanya mateixa, aparentment verge de l’acció humana. Sense saber el perquè, l’artificialitat de l’obra pública ha donat pas a la natura en el seu estat més pur. Després, al cap d’uns pocs metres de pujada, ja només queden els tallats de plom i el mar; i també Punta Galera, Punta Topina, Cala Estremer, Cala Castell i un llarg etcètera d’accidents costaners que deixen embadalit el més insensible dels ciutadans d’aquesta illa i de l’estranger.

Però queda a l’aire la pregunta de perquè servia aquell camí, més ben dit aquella carretera que encara ara suportaria el pas de vehicles pesants, ja que tot i no estar asfaltada ha aguantat el pas del temps millor que altres obres més modernes i tecnològicament més avançades. Per trobar la resposta cal mirar dins la muntanya. De fet, sobre la línia de la costa encara es poden veure uns grans cercles excavats a la roca calcària, amb un forat en el seu interior que com un avenc s’endinsa dins la terra. Aquest, però, no porta als inferns, sinó a una galeria subterrània que té l’entrada en els trams finals de l’esmentat camí. No cal dir que les mateixes mans dels presoners foren obligades a foradar la muntanya horitzontalment i verticalment.

Com ja s’haurà pogut intuir, els cercles de Coves Blanques no eren altre cosa que la preparació del terreny per a l’emplaçament de grans bateries de canons costaners, mentre que les galeries sobre les que s’assentaven havien de servir per a emmagatzemar els seus projectils, ja que estava previst que fossin pujats fins a la culata dels canons gràcies a un muntacàrregues situat dins els al·ludits forats verticals. La missió del camí no era altra que la de permetre la comunicació de les bateries amb l’interior de l’illa, i concretament, el pas de camions carregats d’artillers i d’obusos capaços d’enfonsar el més potent dels vaixells enemics.

PUBLICITAT

El cert és que mai va passar cap carregament de projectils per aquell indret, ja que de fet els canons no s’arribaren a instal·lar. Perquè? Segurament, a causa de la desaparició dels potencials enemics que tant esglaiaven al règimen franquista. Ja no es tractava, però, dels republicans espanyols, pel simple motiu que l’emplaçament es va començar a construir tot just acabada la Guerra Civil, concretament a partir de 1940. De fet, el perill venia específicament d’una potència estrangera. Si tenim present que en aquella data la vinculació del règim franquista amb les potències de l’Eix, és a dir, l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, estava en el seu punt més àlgid, al mateix temps que aquestes estaven en guerra oberta amb França i la Gran Bretanya; i , a més, es té en compte que aquesta darrera potència encara gaudia d’una superioritat naval sense contestació possible per cap altre país d’Europa i, gaire bé del món –amb el permís dels portaavions nord-americans-, entendrem contra qui havien d’apuntar els canons de Coves Blanques.

Vista satel·lit del camí de Coves Blanques

Per un altre cantó, existia la certesa entre la cúpula militar espanyola que l’entrada en la guerra mundial al costat dels alemanys hagués significat l’ocupació gairebé segura de les illes Balears i Canàries a càrrec de la Royal Navy. Per si això fos poc, ja fa uns anys que l’incansable Pare Massot i Muntaner es va topar amb un veritable pla elaborat pels anglesos durant la guerra civil espanyola per destruir les zones costaneres de Mallorca, especialment Palma i, atenció, el Port de Pollença. El motiu no era altre que la fixació que tenien els aviadors de la Lutwaffe en base a Pollença pels mercants amb bandera britànica que comerciaven amb els ports republicans. Concretament, Massot diu en el seu llibre publicat el 1998 i titulat “Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil”: Que tot i que l’Estaf naval anglès s’havia pronunciat en contra de l’operació, si s’havia de dur endavant caldria posar en marxa una “large-scale operation directed simultaneously against the airplane base near Palma, the one in the south of the island and the base at Pollensa where the German seaplanes are anchored”. És a dir, el pla existia i la tendència germanòfila del primer franquisme també. Tot plegat posava en un extremat perill les nostres costes durant la Guerra Civil, però també durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, arribaren les desfetes al nord d’Àfrica de les forces italo-alemanyes i la destrossa sense pal·liatius d’Stalingrad. A finals de 1942 el nazisme ja no era el guanyador incontestable, i uns mesos més tard era el perdedor segur. El franquisme no tenia més remei que replantejar-se tota la seva política exterior. Calia preparar-se per a un món on els anglesos no fossin els enemics sinó els aliats. Per això ja no feren falta els canons de Coves Blanques, al contrari dels hotels de la Cala de Sant Vicenç.
Ara bé, segur que ningú va demanar als que picaren tota aquella pedra que n’opinaven de tot plegat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT