COSTA I LLOBERA: VERSOS PER A NOVELLS SACERDOTS

178
Un Corpus pollencí-2018, ben rioler. D’esquerra a dreta: l’àguila Maria Antònia Simó; el Diaca predicador, Baltasar Morell; el Rector Mossèn Francesc X. Vicenç; Sant Joan Pelós, en Sergi Gómez, amb el valuós sarró que substitueix el be suara proscrit; el Diaca Dánilo de Urzeda; i l’altra àguila n’Èlia Vallori. FOTO: Fernando Perianes

Bernat Cifre

Costa i Llobera sempre és paraula i, per tant, idea i missatge sempre. Per a Pollença i molt més enllà. Cal escoltar-lo constantment. Sempre diu “qualque cosa”. Vet aquí un breu poema que dedicava, encara seglar, a son amic Mateu Rotger i Capllonch, de Can Sopa (1862- 1916), el futur historiador de Pollença qui, per aquelles saons, finals de desembre de 1884, havia de cantar Missa Nova.

Mateu Rotger, joveníssim de 22 anys, intel·ligent i ben format, era ordenat amb dispensa. El seu paisà i amic de Can Costa en tenia ja 30. Era ja el gran Costa de Lo Pi i més. Però, vocació tardana –suposam que aleshores ja li “picava”- no diria missa fins 4 anys després, entre licenciatura i Doctorat en Teologia, als 34 (Roma, 23-IX-1888).

Bé. No ens descomptem entre aquestes dades i dates, vulguem o no “venerables” dins la història nostra.

I vet aquí el poema, o potser “dedicatòria” només, de Costa a Rotger (inclòs dins les O.C d’aquell, 1947, pàgina 37, tancant l’apartat “Primeres Poesies”):

Avui que entre dolçures i abismes de misteri

has fet, en les primícies d’altíssim ministeri,

baixar l’Omnipotent,

amic!, qui et donaria cançons prou inspirades?

Ah!, deixa que jo besi aqueixes mans sagrades

i calli reverend.

Què pot cantar la lira si l’arpa del santuari

no troba veu tan alta que ton poder declari?

Levita nou ungit!

Només un càntic digne sé jo per tal ventura.

lo dolç “epitalami” que es diuen amb veu pura

Jesús i l’esperit.

Oh!, sia aquest el càntic que escoltis en tal dia,

que escoltis ara i sempre, del món per l’aspra via,

en calma o temporal:

És lo cantar dolcíssim que tot ho venç i amansa,

que encén i purifica, i que la pàtria alcança

del càntic eternal.

Poema, com veis, breu: 3 estrofes. I encara que combini versos llargs de 14 síl·labes, dits “alexandrins”, amb els de 7 síl·labes (entre els d’“art menor”), la peça és súper-senzilla d’estructura i transparent de conceptes.

També et pot interessar:  "BACK TO SCHOOL" AMB PUNT INFORMATIU POLLENÇA

No calen explicacions. Trob jo que tan sols s’ha de reparar en uns mots de la 2ª estrofa. Primerament apareixen en ella 2 instruments musicals: la “lira” i l’“arpa” (que ja coneixem, de cordes els dos, un més petit que l’altre). La lira equival, metafòricament, a l’art poètic en general, o a la inspiració en sí. La lira és, per tant, tocada idealment per tots els poetes. En canvi amb el nom d’arpa en Costa resumeix aquí els instruments de corda pel culte, per a la música del temple (o santuari), a la Bíblia: entre ells el nébel o el grec psalterion (en català salteri), amb els quals els salmistes –vertaders cantautors- s’acompanyaven els salms. Recordem sobretot el rei David. En Costa ve a dir a en Rotger que, davant el sacerdoci, que aquest estrena, no n’hi ha prou ni amb versos de poetes ni amb salms de profetes.

“Levita nou ungit”. Levita a Israel indicava pertanyent o descendent de la tribu de Leví (un dels 12 fills barons de Jacob). Tenien funcions sacerdotals. En el Nou Testament és un sacerdoci inferior al de Crist, l’únic autèntic sacerdoci. Posteriorment i als nostres dies es designa així un “seminarista” o aspirant al sacerdoci. –En el vers de Costa l’adjectiu “nou” creim que qualifica a “ungit”: Rotger ha deixat d’esser levita per ésser “novell prevere”.

Finalment, el mot grec “epitalami” que vol dir “relacionat amb el tàlem”, ço és, càntic nupcial, aquí referit a les noces eternes de Crist amb l’ànima humana (o esperit, com diu el poema). Si tota ànima, la de cada un de nosaltres, està (o hauria d’estar) “casada” amb Crist-Déu, molt més l’ànima d’un capellà.

També et pot interessar:  DUES VETLADES ENTORN A PALMERAS EN LA NIEVE AMB PRESÈNCIA DE LUZ GABÁS

I bé. Seguim llegint i assaborint el poema. A mi em plau brandar-lo –proposar-lo al futur ministre Dànilo de Urzeda i Pereira que hem tengut a la Parròquia de Pollença, durant prop d’un any, de pre-Diaca i Diaca. Brasiler de naixença, el trobàvem innocentot, simpàtic i dinàmic, sobretot en la predicació a la missa i en la catequesi als infants pollencins. Així s’ha fet amic de tothom. Amb tal preparació pròxima, el proper diumenge, 24, serà ordenat prevere a la Seu de Palma, juntament amb el seu company, també Diaca, Bartomeu Morell i Fuster, de la família de Can Bosc, de la vall de Colonya, que predicà –brillantment- a la passada festa del Corpus.

Que el poema costailloberià els aprofiti a tots dos. Que sien bons capellans i facin arreu molt de bé. Mentre nosaltres, a més d’endossar-lis versos, els prometem col·laboració en llurs tasques ministerials i apostòliques, onsevulla.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of