“COSIR  ÉS  LA  MEVA  VIDA”

502
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Per la Fira de 2005, vàrem entrevista Margalida Rotger Buades, una de les poques modistes que quedaven. Ara ja està jubilada, però la seva és una història ben interessant.

La modista Margalida Rotger “del Garroverar” és una de les poques persones que, actualment, es dedica a fer vestits a mida a Pollença. Des del seu taller, obert al carrer Sant Jordi, davant la taula on transforma la roba en peces de vestir personalitzades, Margalida manifesta sense embuts que “cosir és la meva vida” o explica com va lluitar per fer realitat la seva il·lusió de ser modista, mentre se li il·lumina la cara en recordar el primer vestit de núvia que va cosir.

És clar que Margalida, més que una especial debilitat per als vestits de núvia, té vocació per la moda, pels vestits i els complements, pels detalls i per tantes altres coses sempre vinculades amb la seva professió: modista.

PUBLICITAT

– Quan començàreu a cosir?

Vaig agafar la primera agulla quan tenia 12 anys i els capvespres anava a cosir a ca la mestressa “Tatoli”, sa mare del pintor Joan Bennàssar. La mestressa “Tatoli” feia bates, camises, roba interior i coses d’aquestes. Ara bé, qui em va ensenyar a cosir de bons de veres va ser na Maria “Rabassona”, on vaig anar a cosir més endavant. Puc dir que ella m’ensenyà tot el que sé. Sabia cosir molt.

– Voleu dir que no teniu el “Corte”?

I tant que sí. A disgust de ma mare, em vaig matricular a “Corte” en una acadèmia d’Inca, amb la professora Sampol, i llavors vaig fer el professorat. Això eren unes classes per aprendre a fer patrons per la qual cosa l’examen consistia en presentar una camisa d’home, una brusa camisera, uns pantalons, un vestit, un vestit amb jaqueta i altres peces com ara un sostenidors… que enviaven a Barcelona, al sistema Martí, on expedien els títols.

– Quan us posàreu a cosir pel vostre compte?

Vaig posar el taller pel meu compte devers 1964, abans de començar a l’acadèmia.

Ma mare no volia que cosís, bé no volia que anàs a Inca a aprendre “corte”, perquè aleshores era vist com una cosa “atrevida”. Per això, em va comprar una màquina perquè anàs a aprendre a brodar a ca les monges. Hi vaig anar una bona temporada, però no m’agradava. Així que vaig insistir tant que un bon dia mon pare es va plantar i li va dir a ma mare: “Na Margalida vol cosir, idò que cusi”. No m’ho va dir dues vegades: em vaig matricular a l’acadèmia. El fet que una altra al·lota pollencina, na Margalida “de Llenaira”, també vengués, va fer més fàcil que ma mare hi consentís. Per cert que na Margalida ha fet carrera en l’organització de desfilades…

– Recordau el primer vestit que cosíreu?

Sí, el primer vestit que vaig cosir era per na Magdalena “Sollerica”, llavors en vaig fer un a na Jerònia “d’en Ramis” i un altre a na Rosario, la dona d’en Tolo de Colonya, a qui li vaig cosir el vestit de núvia, un vestit preciós del qual encara me’n record.

– Us agrada molt cosir vestits de núvia?

Oh, sí. És el que més m’agrada. El primer vestit de núvia que vaig fer va ser el de na Magdalena, la dona d’en Julián de Sant Vicenç; un vestit de vellut labrat. Em va donar una alegria, ningú s’ho pot imaginar. També m’agrada fer vestits de festa, perquè com amb els vestits de núvia, quan els veus acabats no penses en les hores que hi has perdut.

En canvi, mai no m’ha agradat fer vestits de nins per la qual cosa, tot d’una que vaig poder, ho vaig deixar i, a la meva filla, na Petra, n’hi vaig fer bens pocs de nina.

– Sempre heu cosit?

De tot d’una, vaig ver classes de “Corte” i saps que en venien d’al·lotes a aprendre a cosir i a fer-se l’aixovar per quan es casassin. Ara bé, de dia cosia i els vespres feia corte, fins que va arribar un moment que no podia dur-ho tot i vaig deixar de fer “corte” per dedicar-me a cosir.

– Quin tipus de roba feis?

Sobretot feim roba per festes, perquè, a la llarga, surt més bé de preu i la clienta ho tria tot des de la roba fins al model. Llavors feim treballam a mà i a mida, proves i més proves fins que cau així com toca. Es tracta de vestits que estrenen quan tenen qualque festa, independentment de l’època de l’any, no com abans que la gent estrenava l’abric per Nadal, la muda d’estiu per la Patrona, la de Tardor per la Fira…

– Com heu evolucionat la vostra professió?

Tu pensa que, de tot d’una, tothom duia la roba feta a mà. Les clientes compraven la roba a can Sergent, a can Patacó i a altres botigues de roba que hi havia a Pollença, me la duien i jo la cosia. Llavors arribaren els primers mostraris de Palma, de can Pomar i de can Fuster, en els quals hi havia més robes i més qualitats, aquí mateix podien triar la que més els agradava. Més endavant, a través d’Antònia Riera, que també era modista, i amb un grup de cosidores, vàrem començar a anar a les desfilades de l’hotel Ritz de Barcelona. Allà, a més dels mostraris de Badia, podíem comprar falsilles, o sigui patrons dels models que desfilaven. Després vaig agafar Chamonix, un altre majorista de robes, i ara tenc Cadena. Ara només vaig a les desfilades que es fan a Palma, i molt que m’agraden, perquè et donen idees per posar a qualque vestit… Quan vaig de viatge, mirar mostradors és una de les coses que més m’agraden. En aquest sentit, Itàlia i París han estat dos punts de referència. Vaig passar molt de gust de veure botigues de moda…

– Quin és el vostre dissenyador preferit?

Valentino, sense cap mena de dubte, és el meu dissenyador preferit, perquè fa roba que poden dur per al carrer, roba portable aquí a Pollença. Molts d’altres fan desfilades per desfilar, però que no veus ningú que els dugui. Llavors hi ha el mallorquí Xisco Caimari que també fa coses guapes.

– Vesteixen bé les pollencines?

Sí, a Pollença vesteixen bé. A més a més, darrerament, fins i tot la gent jove també es muda per anar de festa; pensa que fa alguns anys, fins i tot per anar a noces, hi anaven amb texans. Això, ara no passa.

– Quantes modistes hi ha a Pollença?

N’hi deu haver quatre o cinc, mentre que, quan vaig començar, n’hi havia 10 o 12 sense comptar aquelles que feien arreglos. I saps per què queden poques cosidores?

Perquè és una feina que requereix moltes hores, que exigeix molta responsabilitat i, econòmicament, tampoc surt gaire rentable. Per això, no volen aprendre a cosir i s’estimen més anar a fer qualsevol altra feina que els donarà més doblers i menys maldecaps.

– Hi ha bona sintonia entre vosaltres?

Sí, ens entenem bé, ens relacionam sovint per evitar coincidències com ara que dues dones duguin un mateix estampat en una festa o coses d’aquestes, i també ens ajudam en casos de dubtes per fer patrons, o ens comunicam sobre robes difícils, i coses d’aquestes.

– Per acabar, si tornàssiu començar la vida, què voldríeu ser?

PUBLICITAT

Tornaria ser modista. Bé, si fos ara, em decantaria per una botiga d’aquestes que cuses els vestits i els poses al mostrador, i en les quals també s’hi venen complements: sabates, bosses de mà, mocadors…

PUBLICITAT
PUBLICITAT