CONTE DE NADAL

61

Hi havia una vegada una nina molt eixerida que vivia amb sa mare en un modern apartament al centre d’una ciutat ni gran ni petita. Li deien Lida i, com totes les nines de la seva edat, cada dia, anava a escola i, havent dinat al menjador escolar, feia activitats extraescolars al mateix centre educatiu. En acabar la jornada laboral, sa mare la recollia per tornar a casa i, una vegada allà, compartien el temps de fer els deures i sopar.

Els caps de setmana i algun dia de festa aïllat trencaven aquesta rutina, però, sobretot, era durant les vacances, quan realment tenien temps a bastament per fer de mare i de filla. De fet, fins i tot es podien permetre el luxe d’avorrir-se. Si fa no fa, va ser en un d’aquests moments de tedi quan Lida s’acostà a sa mare per dir-li:

– Mare, puc anar a veure la padrina?
– Però, Lida, reinona. Jo estic fent el cafè amb la meva amiga. Demà passat és Nadal i dinarem plegades.
– Ja… mare, però és que jo vull anar-hi sola.
– Sola…! Però si tu…
– …no hi he anat mai sola –la nina va acabar la frase-, però juntes hem fet el camí més de mil vegades.

Era veritat, sempre que podien, visitaven la padrina, que també residia sola en un reduït piset d’una barriada popular de la mateixa ciutat no gaire lluny. Més que la distància, allò que separava la casa d’una i de les altres era el riu.

– Bé –s’afanyà a dir la mare en considerar una injustícia negar allò que interpretava com un senyal de maduresa. Hi pots anar, però tot d’una que arribis, telefona’m. Vés alerta amb els cotxes, espera que els semàfors es posin verds i, així i tot, abans de travessar el carrer, mira a cada banda.

Lida assentia amb el cap fins que sa mare l’aconsellà:

– I, sobretot, Lideta, no parlis amb desconeguts.
– Au va, mare…! –va dir convençuda que sa mare exagerava amb aquell consell.
– Lideta, no te’n refiïs. I agafa l’abric que fa molt de fred.
– Sí, mare, sí –respongué mentre es passava l’anorak vermell i estampava una llarga besada a sa mare i dues a l’amiga.

Baixà les escales a totes i, tan bon punt va ser al carrer, una nina moreneta començà a fer-li jutipiris. No li va fer gaire cas, continuà caminant per la voravia dreta fins que, en arribar a la tercera cantonada, va voltar cap a l’esquerra i seguí endavant. Mentre esperava que un semàfor es posàs verd, aquella nina moreneta, d’ulls immensos, es plantà al seu costat i li estirà la cua.

També et pot interessar:  ELS NOSTRES NOMS DE LLOC: FARTÀRITX

Anava per dir-li qualque cosa, però el semàfor canvià de color i Lida travessà el carrer. Va seguir cap a ca la padrina i, just quan era a punt de travessar el riu pel pont de pedra, la mateixa nina moreneta, d’ulls immensos i vestida de manera estrafolària, li digué:

– Lida, Lideta, sembles na caputxeta.

Allò va ser la gota que féu vessar el tassó de la paciència de Lida que tota resolta l’escometé:

– Ja està bé, no! Deixa’m fer que tu a mi no em coneixes de res.

Tal vegada sa mare tenia una mica de raó amb allò dels desconeguts, però no podia consentir que aquella mocosa se’n rigués més d’ella.

– Jo…, jo… – les paraules no li sortien, així que acalà el cap.
– I ara què te passa? Que no eres tan valenta, eh?

Sense dir res, aquella nina moreneta, d’ulls immensos i vestida de manera estrafolària va fer mitja volta i partí amb el cap cot. Tanmateix, Lida va poder veure com dues llàgrimes enormes rodolaven per aquella cara bruna. Allò l’entristí molt, ella no volia fer-la plorar. Aleshores, no dubtà en cridar-la:

– Nina moreneta, què te passa? Vine, per favor, vine i perdona’m.
La ninona féu cas a na Lida que, amorosa, l’agafà per la mà:
– Digués, què noms?
– Som na Sara –va dir amb un fil de veu, mentre amb les mans s’eixugava les llàgrimes.
– Hola, Sara!

I, sense aturar-se de caminar, Lida va anar escoltant la història de na Sara. Feia poc temps que era a la ciutat, eren veïnes i, si sabia el seu nom, era perquè un dia va sentir com sa mare la cridava. Tan aviat com l’havia vist, va pensar que podien ser amigues. Ella passava molt de temps sola. Son pare i sa mare feien feina tot el dia. No tenia germans i, encara, no coneixia ningú.

Lida va pensar que Sara era una mica orada, però semblava bona nina. Així que li proposà:

– Acompanya’m a ca la padrina, estarà molt contenta de conìxer-te?

Sara s’alegrà moltíssim. Aquella nina moreneta, d’ulls immensos i vestida de manera estrafolària, enyorava molt la seva padrina que havia quedat al Marroc, quan els seus pares decidiren fer maletes i pujar al Nord cercant un futur millor.

També et pot interessar:  JOAN BUADES: A LES BALEARS SOM VÍCTIMES D’UN DESNONAMENT MASSIU

Agafades de la mà, arribaren a ca la padrina. Tocaren el timbre i, amb un somriure franc, aquella encantadora doneta els va donar la benvinguda.

– Lida! Quina sorpresa més agradable! –exclamà mentre l’abraçava.
– Ai, padrineta meva, tenia tantes ganes de veure’t i d’estar amb tu… que… que ho he demanat a la mare i la mare, padrineta, la mare m’ha deixat venir sola. Ja som gran!
– Sí que et fas gran, preciosa. I aquesta nina tan guapa, qui és?
– És la meva amiga Sara.
– Hola, Sara!

Després de besar les dues nines, les féu passar a la saleta, va apagar la televisió i, amb una capsa de galetes davant, es posaren a parlar i a parlar i a parlar. Per la finestra, aviat veieren com les garlandes de llums nadalencs s’encenien. Era hora de tornar a casa. Abans, però, la padrina obrí un calaix i en va treure una capseta folrada de roba. L’obrí i, amb cura, retirà el drapet que cobria una bola de neu. L’agafà amb la mà i, després de sacasar-la una mica, la col·locà al bell mig de la camilla.

– Mirau, quina cosa més guapa! Me l’envià el meu pare quan treballava a Alemanya, un any per Nadal. Dins el paquet, a més de doblers i altres coses per a la mare, hi havia aquesta nota: “Filla meva, quan m’enyoris, aquesta bola màgica et contagiarà l’alegria d’aquests infants. T’estim.” Durant molt de temps, em consolava molt contemplar com la neu queia damunt els patinadors vestits de verd i de vermell i de blau. Ara, amb la nota del pare, en tenc abastament. Així que, Sara, petita, m’agradaria regalar-te la bola i que la seva màgia t’ajudi en els moments de melangia.

Sara tan sols va poder dir gràcies i dibuixar un somriure, mentre allargava la mà per agafar aquell delicat present.

Amb la pàtina com a irreal dels llums de Nadal, les dues nines feren el camí de retorn en silenci. Havien viscut un horabaixa tan especial que el recordarien tota la vida. Ni una ni l’altra no varen dir res, però totes dues compartien un mateix pensament.

Text: Eva Cerdà

Dibuixos: Ramon i Xisco

gif ANIMADO Volar-e