COMUNA DE BUNYOLA, CAMÍ D’ARBOCES

262
Vista de la façana de les cases des Cabàs.

En Patufet deixava caure molletes de pa pel camí a fi de saber retornar a ca seva sense dificultats. Ara bé, segons el popular conte, els ocellets es cruspiren les miquetes de manà i el minúscul infantó es va desorientar.

Talment Patufets seguint un camí d’arboces i no de molletes de pa, és senzill desviar-se per la Comuna de Bunyola. Tampoc no és gens estrany, ja que aquesta és una zona complicada per la gran quantitat d’itineraris que hi conflueixen.

Això no obstant, caminar per la Comuna de Bunyola és fantàstic, sobretot en aquest temps quan les arboceres han madurat el fruit que, de tan madur, cau. Les boletes d’un vermell nadalenc anticipat no sols ornamenten les branques d’aquests arbusts característics del bosc mallorquí, sinó que deixen anar una flaire especial per dins els màgics boscos de la Serra.

Es Cocons

L’excursió per la Comuna de Bunyola s’inicia a la possessió d’es Cocons de Bunyola. Això és a mà dreta de la carretera de Santa Maria a Bunyola. Hi ha un camí que condueix a una urbanització anomenada d’es Cocons. Després de travessar els xalets d’aquesta zona residencial, s’arriba a un indret on hi feren uns prospecció aqüífera just devora el camí. Aquí hi ha una mica de lloc que s’usa com a pàrking per a cotxes. Tampoc és que n’hi càpiguen molts, mitja dotzena, més o manco.

PUBLICITAT

Aparcats els automòbils, comença la caminada. En aquest punt, Mossèn Josep Estelrich explicà una anècdota que temps era temps va tenir lloc per aquelles contrades. Resulta que el rei Alfons XIII va visitar Mallorca i es reuní amb tots els batles de l’illa. La reunió se celebrà justament a Bunyola i, per això mateix, en el torn de presentacions el batle de la localitat fou el primer a ser presentat. L’escena va anar de la següent manera:

Majestat, el alcalde de Buñola –va dir el governador i mestre de cerimònies.

Y señor de los Cocones –afegí aquell bon home.

Y que sea por muchos años! –respongué el rei.

Amb la rialla a la boca, fa més bon pujar

Amb la rialla a la boca, fa més bon pujar. El camí asfaltat ens condueix fins a les cases de can Moragues. En aquest indret, situat a poc més de cent metres d’allà on hem deixat els cotxes, voltam a la dreta i emprenem per un camí de característiques semblants al que acabam de deixar.

Ben aviat trobarem impressionants marjades tapissades de pèl de roca, motes de rapa de frare i de cireretes de pastor, així com també estepes i romanins, entre altres arbusts propis de la garriga. Tot plegat creix a l’ombra de les alzines que filtren la claror del dia i ambienten el lloc. No debades, se sent el comentari d’algun infant que compara el bosc de la Comuna de Bunyola amb el del Senyor dels Anells.

Com que el passeig és curt i el camí no deixa, en torbar un lloc que us agradi, podeu aprofitar per fer un mos. És clar que, com que no fa molt de temps que caminam, no hi pot haver molta gana. A no ser que sigueu com aquell jovenet del Moll que va anar a cercar feina de mariner i a la pregunta del patró sobre si tenia molta gana, no se li va ocórrer res més que respondre: “No, però menjant, me n’entra” a la qual cosa el pescador li va dir: “Idò, ja te’n pots tornar per allà on has vengut, que, aquí, el que necessitam és algú que menjant, se li passi li gana!”.

Cadascú que faci allò que més li plagui, que bereni o no. Tot i amb això, en un moment donat, l’alzinar s’aclareix i la garriga dóna lloc a un sementer d’oliveres. Els fiters conviden a seure i pegar un rovec.

Una caseta construïda en una balma es pot veure durant la pujada.

Cases de cas Bergantell

A continuació, seguim l’itinerari pel mateix camí fins arribar a les cases de cas Bergantell. Situades a mà esquerra, aquestes són unes belles cases de pagès restaurades i ben cuidades. És molt recomanable fer una ullada no sols a les edificacions, sinó també a la panoràmica que, des d’allà, es domina. De fet, hi ha un miradoret, perquè, si la visibilitat ho permet, es pugui contemplar bona part de l’illa de Mallorca.

A partir d’aquí, passam una barrereta que hi ha a mà dreta on el caminoi descendeix una mica per després enfilar alguns revolts amb un pendent ben pronunciat. Possiblement és el tram més dur d’aquesta excursió de dificultat baixa.

A banda i banda, es veuen habitatges nous, rehabilitats o per recuperar. Aquest és el cas de la coma d’en Buscante, una curiosa caseta construïda a una balma en gran part dins la roca. De fet, es pot dir que gairebé tot l’habitatge, a excepció de la façana, està encastat a la muntanya. El temps no passa debades i, si aquesta casetona ho fa més que evident, més es deixa veure a la coma d’en Bergantet. Això no obstant, aquesta casa més ambiciosa es troba en procés de reconstrucció. Sense l’antiga teulada, les parets han suportat ventades i tempestes, així com altres inclemències meteorològiques durant les darreres dècades. En aquest sentit, l’amo que, en bon diumenge, aprofita per adobar una magnífica carrera d’arrodonides lloses, comenta que “aquestes parets aguanten més, ja que les pedres no s’aguanten amb fang, sinó amb una mescla que conté calç i per això són més resistents”.

Les arboces madures i delicioses.

Primeres arboces

El camí s’estreny i començam a veure les primeres arboces. És el preludi d’un espectacle digne de veure i d’assaborir amb tots els sentits.

La zona dels penyals d’Honor són el punt més alt de l’excursió, a 819 metres d’alçada. Tot un redol d’arboceres que, amb la tardor, vessen les branques de fruits amb totes les tonalitats imaginables des del verd fins al vermell més intens, passant pel groc i el taronja.

Popularment, hi ha la creença que les arboces engaten. Potser sí, qui ho sap? El cert és que, en comptes d’emprendre pel comellar d’en Cupí, ens vàrem deixar portar, talment Patufets, per la catifa de boletes vermelles que destacaven per damunt la fullaca de l’alzinar.

Final improvisat

La caminada s’allargà dues hores més del previst, sempre per camí, a trams empedrats i a trams forjats a força de passar-hi i tornar-hi passar, una vegada i una altra. I és que l’activitat humana era força evident en aquella zona: els forns de calç gairebé es toquen uns amb els altres.

Mig guiats per la intuïció que per altra cosa, davallam fins arribar a les cases de la possessió d’es Cabàs, situada dins el terme municipal de Santa Maria. La façana del casalot impressiona tan ben cuidada com està. A més a més, es deixa veure el bon gust dels propietaris tant conservant les teules pintades de la volada com amb altres ornaments que decoren l’exterior. Llavors els edificis enrevolten la clastra quadrada a partir de la qual es distribueixen les diferents estances i altres dependències pròpies d’una explotació pagesa. I, per si això no fos més que bastament en aquests temps de decadència del món rural, els terrenys estan impecablement conrats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT