CENDRA ENCESA

Portada del poemari Obagues i solanes de Joan Tomàs Martínez.
Portada del poemari Obagues i solanes de Joan Tomàs Martínez.

És tan humà el dubte com cert que, de la poesia, feta de paraules i lletres, n’hem de saber preuar el silenci, així ho deia el poeta Emili Sànchez-Rubio parlant dels també poetes Lucia Pietrelli i Jaume Munar.
Ara que ja us he duit al terreny del dubte, intentaré endinsar-me en les Obagues i solanes de Joan Tomàs Martínez Grimalt, el darrer poemari del jove creador palmesà, publicat per El Gall Editor, i voldré impregnar-vos d’aquest univers de “cendra encesa” fet amb mots i silencis, amb fosca i llum i, sobretot, amb monosíl•labs i bisíl•labs.
No sé si de manera cercada o fortuïta, la riquesa lèxica dels versos de Joan Tomàs es demostra amb paraules breus, d’una o de dues síl•labes majoritàriament, i construccions simples. Llargues enumeracions de sintagmes nominals (determinant, substantiu i adjectiu) enllacen amb sintagmes verbals senzillíssims: verb i complement, gairebé sense més afegitons. I, tot plegat dóna ritme, accelera l’acció i enganxa el lector que se sent partícip del poemari, un poemari introspectiu, que grata en el fons de la consciència, dels sentiments, de les contradiccions…
La unitat d’estil, que no de mètrica, dóna forma a un poemari amb un tema per ell mateix ben unitari (solitari, fins i tot): jo. Jo som el tema d’Obagues i solanes, i aquest jo poètic dubta (no em cansaré de repetir el terme, aquest terme farcit de clars i d’obscurs, de passió i de depressió) i jo puc ser els altres, perquè, de fet, els altres són amb jo. I jo som “rebec”, jo som “sadoll”, jo som “aimat” i, sobretot, jo som viu/vida en tant que finiré/mort, però “si el joc és jou/ vana és natura”.
I el condicional en duu a una interrogació retòrica: som presoners? I aquí queda la pregunta, la retòrica del viure per morir, del joc de la vida o de l’esdevenir per després finir, de deambular pel dia i per la nit, per la terra i per la mar, per les mans d’uns déus sotjadors i pels replecs de l’interior més íntim… I, així, entre cites i dubtes retòrics del jo poètic, Martínez avança per les profunditats més íntimes, descobreix les seves “larves” i els nostres “monstres”, sempre canviants, sempre presents, i ens “revela” allò més evident, allò més fosc de nosaltres mateixos… El poeta es posa davant un mirall que ens emmiralla a nosaltres. El poeta, com nosaltres, esdevenim muntanyes isolades, amb un vessant obac i un vessant solà.
I tot plegat és espinzellat en només 53 planes i 21 poemes. Sí, Obagues i solanes és un poemari breu, però intens; un poemari pensat i treballat, molt pensat i molt treballat. Joan Tomàs Martínez l’ha forjat, l’ha polit i l’ha paït abans de lliurar-lo als lectors que a cada mot, a cada vers nota tota aquesta feina.
Per acabar, del conjunt d’Obagues i solanes, hi ha un bloc que trob representatiu, una part del poemari formada per quatre quartets decasíl•labs a la qual s’arriba, quan el poeta s’ha sincerat, s’ha presentat a ell i als seus dubtes, i ha qüestionat el sentit de l’existència (s’ha mogut pel foc i per les cendres, pel mar i pel cos, per la vida i per la mort). Es tracta de quatre poemes que repeteixen una mateixa estructura mètrica i també, una cita inicial de quatre grans com Miquel Bauçà, Joan Vinyoli, Cesário Verde i Màrius Sampere, que plantegen temes com la soledat, el fracàs, la pèrdua i la por. En ells, Joan Tomàs Martínez pren distància amb l’ús de la segona persona consellera d’un mateix, s’endinsa pel camí de la vida sabent-se sol i desemparat, s’enfonsa “sota la mar gelada” a l’espera de naufragar, i tem “tant la terra o més que el mar” (terra: vida/rutina i mar: mort/desconegut…), per finalment reprendre el jo, el jo més jo, el jo més íntim i el jo més clar que: “Després del glop, res sé de la cicuta”, el jo més cruel introduït pel catàrtic vers del gran Màrius Sampere: “No sóc presoner, sóc la presó”.

Eva Cerdà

gif ANIMADO Volar-e