CATALINA VIVES, CENT ANYS DE VIDA EN QUÈ EL MÓN HA CANVIAT UN PARELL DE VEGADES

Catalina-Vives-Solivelles-467-004

Gracià Sánchez Font

Catalina Vives Solivelles “de can Pau” complirà 100 anys el proper dia 4 de febrer. Un segle ha passat des d’aquell llunyà 1915 fins avui. El món ha canviat un parell de vegades en un segle, afirma madò Catalina, però moltes altres coses segueixen per l’estil o pitjor.
Filla de Bartomeu Vives “de cal Bovo” i de Jerònia Solivelles, fou la major d’una llocada de sis: Catalina, Toni, Jerònia, Margalida, Joan i Tomeu.
Cent anys de vida donen moltes coses per contar i en aquesta entrevista parlam, un poc de les vivències que Catalina Vives recorda, amb una prodigiosa memòria, com si fossin tot just ahir.

– Cent anys, quasi res diríem!
Sí. Vaig néixer dia 4 de febrer de 1915 al carrer del Mercat, però ben aviat passàrem al carrer Munar, just a la casa aferrada al saló del Club, que mon pare havia comprat en subhasta per 1.201 duros.

– Qui eren els vostres pares?
Mon pare era Bartomeu Vives, li deien de Cal Bovo, i ma mare era Jerònia Solivelles. Mon pare era pagès. El meu padrí estava de moliner a un dels molins de Llinars.
De ben petita anàrem a la finca de Can Pau i per això molta gent em diu de Can Pau.

– I hi visquéreu molt de temps?
Sí. La finca era de la família, i també dúiem Fartàritx de’n Roig, on hi vaig estar vuit anys fins que es va vendre. Allà les tretes eren l’oli i les ovelles. De gra se’n feia poc només a la Vinyota i al Figueral.

– Com ho fèieu per anar a escola?
Hi vaig anar fins als 14 anys. Hi anàvem a peu de can Pau pel camí vell de Lluc, pel coll del Patró. Jo, quan tenia 6 anys, hi anava i me’n duia el meu germà Toni que només tenia 4 anys. Anava a ca les Monges dels Sagrats Cors, ers l’any 1921 i vai esser una de les sis primeres alumnes, ara som l’única que queda,i la meva darrera mestra fou Sor Concepció de Jesús Palou Balaguer.
La temporada de collir oliva no anava a escola ja que la feina de casa era primer.

– Vos agradava?
Sí, ja ho crec. Per mon pare, que ja sabia llegir i escriure, i el padrí també, era una cosa importantíssima el fet d’anar a escola. Record que el padrí sempre ens deia que “més val deixar a un nin un llibre dins el cap que una quarterada de terra.” Ell feia repàs als nins de la vall i feu que agafàs molta afició a la lectura.
A mi m’hagués agradat ser mestra.

– I en fer 14 anys es va acabar.
Sí, jo ja havia fet tots els “grados”, tots els anys d’escolarització possibles i els capvespres fèiem costura. Dels 14 als 27 anys, quan em vaig casar, vaig estar amb la família ajudant en totes les feines que hi havia. També vaig anar a aprendre de cosir a ca na Barrunxa i amb na Comas.

– Qui era el vostre home?
En Joan March “Codony”. Ens casàrem quan jo tenia 27 anys, a la capella de la Beata de la Parròquia, on es casaven totes les que érem de les Filles de Maria.
Abans de casar-nos en Joan i un amic seu que estava interessat amb la meva germana, cada setmana compareixien a can Pau per festejar una estona, tot ben controlat per la família.

-I el 1942 vos casàreu.
Sí. En Joan feia de picapedrer i jo a més de dur la casa ajudava als meus pares i als sogres.

-I arribaren els fills.
Sí. Tenguèrem cinc fills: en Miquel, que va morir als 44 anys, n’Antònia, na Jerònia, en Bartomeu i na Catalina, que és la filla petita i amb la que visc actualment.
També tenc 13 néts i 10 besnets.

-I així passant la vida.
Sí hem hagut de fer molta feina per anar endavant. Record dues crisis fortes quan en Joan es va quedar sense feina de picapedrer perquè no n’hi havia.; ho passàrem ben magre aquella temporada.
També vaig fer unes temporadetes de feina de cuinera, i això que jo només conec la cuina mallorquina, amb un senyor francès, el senyor Reson, i també a ca n’Alcover i a cal Patró.

-Com ha canviat Pollença aquests darrers cent anys?
Moltíssim. Jo vaig néixer al carrer Munar i al final hi havia una paret i acabava el poble, ara hi ha molts carrers més; i al carrer del Pou del Verger també acabava el poble.
Enyor la infantesa , la gent, el divertiment de quan era jove, la tosa i com ens divertíem els joves; ara tot és diferent.
Cada setmana davallàvem a missa i ara no hi va quasi ningú.

– Però…
El que més enyor és el meu fill Miquel que va morir jove.

– I ara com passau el dia.
Bé, m’aixec tard, sempre m’ha agradat, però primer que el llençol de davall!, m’arregl, beren i llegesc el diari, i el vostre Punt informatiu també!. Després vaig a comprar i faig el dinar, molts de dies per a sis o set persones.
El capvespres, després de descansar, vaig a la Tercera Edat on m’agrada jugar a parxís i a bingo. El vespre vaig a dormir tard, llegesc o faig llevadors (abans era molt randera ara ja no en pot fer gaire) o faig sopa de lletres.
Abans m’agradava mot tenir cossiols, ara ja no en tenc gaires i anava molt a caminar…

– I com es fa per arribar als cent anys?
Idò passant pel quiròfan un parell de vegades! Sempre he menjat de tot, però només bevent aigua; he fet vida normal i caminar molt. I ma mare ja va viure fins als 98 anys.
M’agrada estar al dia de les notícies tant del diaris com de la televisió. També som presumida, cada setmana vaig a la perruqueria i m’agrada anar vestida amb roba de moda i plantosa.

– I com preparau la festa?
(Ens comenta la seva filla Jerònia, que duu un bon trull per la festa. És molt popular a la Tercera Edat que la coneixen com a madò Catalina, ella encara no es considera de les més velles. Té una memòria i lucidesa envejables i se’n de tot amb pels i senyals així com no vol usar el gaiato, diu que li fa nosa.)
Farem una festa amb la família i crec que serem molts.

Idò per molts anys!

fotos-antigues-catalina-vives-467-3

gif ANIMADO Volar-e