EL CANVI DE VIDA DE JOAN “BESTARD”, ABANS “APOTECARI”. ADQUISICIÓ DE L’EMPRESA (i II)

68

Josep, fill de l’amo en Guillem Bestard, creador de la Casa Fotogràfica, morí de greu malaltia l’any 1954. El següent dia comparegué el pare per donar sepultura al fill. Va venir sol, ja que la seva dona estava exiliada a l’estranger per motius polítics. No hi hagué funeral, ni cap acte religiós, per quan l’amo en Guillem pel seu republicanisme i ser d’esquerres, no tenia cap mena de simpatia amb l’Església. Segons conta en Joan, que després d’haver-se tornat a Anglaterra i a través de l’amistat que l’unia al Vicari Don Ramon Cifre “Llaneta” amb Josep, aquest celebrà unes misses per a ell.

L’amo en Guillem, que ja tenia molta confiança amb Joan, en vista que la Casa Fotogràfica quedava desemparada i ell ja s’havia fet la idea de viure a Londres, proposà a Joan que aquell negoci havia de girar a nom seu, pel que li féu l’oferta de compra, cosa que Joan de principi rebutjà per ésser massa jove per fer-se càrrec de l’empresa. Joan segueix contant, que feia bastant temps controlava aquell negoci en què només fos un assalariat, cobrava, pagava, encomanava els materials i feia tota la feina relacionada amb la fotografia, tanta era la confiança dipositada en ell.

Arribat el moment en què arrendà aquella indústria amb tots els accessoris, era una forma d’obrar en tota llibertat. Per aquesta raó, rebé com a llogater el local i tot lo concernent a la fotografia per part de la viuda de Josep Bestard, la senyora Blanquer, que obrava en nom de l’hereva que encara era una nina Magdalena Bestard Blanquer. Concertant el preu per la quantitat de 2.000 pessetes mensuals. La viuda seguia usant l’habitatge de la casa i algunes vegades, si Joan no hi era per haver sortit a fer qualque reportatge, ella recollia els encàrrecs, si bé no era empleada seva. Mai no li demanà augment de renda, Joan li pujava la quantitat que trobava cada any.

L’amo en Guillem en vida li repetia moltes vegades que ell, en Joan, era la persona idònia per continuar amb aquell negoci que ell havia muntat molts anys abans. Va ser l’any 1955, ja mort el propietari fundador, quan es decidí a comprar-lo. A més la senyora de can Gat, de la plaça de l’Almoina, li repetia que no deixàs passar aquella ocasió. El jove Joan no tenia la quantitat que li demanava. La casa en principi no hi entrava, la viuda i la seva filla hi vivien, així fins que la filla se casà a l’any 1960. L’amo en Guillem en previsió que pogués ésser un obstacle, adquirí un solar a l’escalonada del Calvari i hi construí una casa; el mestre d’obres fou Jordi Tornila “Dama”, per un pressupost de 30.000 pessetes. Tardà dos anys en construir-la, cosa que endarrerí el matrimoni de Joan. El contracte, de paraula, el va fer amb l’amo en Guillem, sols el negoci i el necessari per seguir funcionant, càmeres, ampliadores, cubetes i tot el material fotogràfic. Hi entrava el laboratori i l’arxiu, que incloïa les 5.000 plaques, a part de moltes fotografies realitzades durant anys. Seguint pagant lloguer del local. L’estudi l’hagué de reformar i adequar-lo al temps que ja havia esdevingut més modern, fins i tot el material elèctric l’havien d’importar des d’Holanda. Una vegada construïda la casa del Calvari, mare i filla hi passaren a viure. La filla se casà amb un tal Pérez del Moll i fou aleshores quan concertà la compra de la casa, que donava al carrer Costa i Llobera, Moro i dels Àngels.

La propietària i néta del fundador encara era fadrina quan li comprà la casa i tot el que comportava la fotografia. Concerten el preu que hi entrava tot, per la quantitat de 2.500.000 pessetes. En Joan li posà de condició que li pagaria tot d’una vegada, però que precisava d’un temps prudencial, ja que no disposava d’aquella suma.

La condició era fer l’escriptura de propietat com si ella ho hagués cobrat, així guanyava el temps per poder demanar uns préstecs al bancs. Ella, que n’era conscient i confiava amb Joan, accedí. Se dugué a efecte aquella transacció davant el notari de Santa Maria. El comprador, tenint l’escriptura de propietat en la mà, no hi hagué cap dificultat en obtenir, en dues entitats bancàries, la quantitat necessària. D’aquesta manera, en menys de dos mesos, havia pagat la quantitat concertada amb la venedora.

També et pot interessar:  ELS PEIXOS EN LA TOPONÍMIA COSTANERA

Reportatges

Joan se va veure, a partir d’aquests moments, amb la necessitat de fer moltes hores de feina, degut a les despeses que havia de pagar mensualment. Havia de sortir sempre que li reclamaven els serveis, tant a dins el poble com a fora vila. Per descomptat als hotels Illa d’Or i Formentor, entre altres del Moll i de Sant Vicenç. Miquel Bota aleshores era corresponsal de l’Agència Efe, pel que de la central que estava a Madrid l’avisaven dels personatges (polítics, actors i actrius de cinema, escriptors…) que se trobarien o ja es trobaven dins el terme i ell havia de cobrir la informació. En Joan tingué un concert amb ell, cosa que era un treball d’urgència i de prioritat Per part seva, ho feia amb el medi que posseïa en principi una moto i Miquel ho havia de fer en taxi. Recorda que, per la festa de Cap d’any que se celebrava a Formentor, degut a una gran tempesta, per la part del lloc conegut per la Bretxa, a la carretera de Formentor, queien moltes pedres de la muntanya. A l’Hotel, ja que hi tenia molta amistat amb els propietaris, el senyor Joan Buadas i fills, li proposaren que quedàs a romandre, cosa que rebutjà i desafiant els perills tornà al poble. Mai no deixà de dormir a casa seva.

Se veia obligat a fer moltes hores de feina, però donava compliment a tots els compromisos, cobrava i pagava sense que mai no hi hagués cap queixa. La càmera fotogràfica de l’estudi, que durant tants anys emprà el creador de l’empresa, que la comprà a Anglaterra pel preu de deu pessetes, també devien ésser molts de doblers al principi del segle XX. L’emprà l’amo en Guillem, el seu fill i Joan fins a l’any 1952 que la retirà per una molt més moderna, ja no emprava plaques de vidre, s’havia substituït per pel·lícula. Actualment és en possessió de Joan. Ha tingut moltes ofertes de compra, tant nacionals com estrangeres. És una peça de museu i en queden poques. N’hi arribaren a oferir fins a 500.000 pessetes, una firma anglesa. D’això, ja en fa una vintena d’anys.

Formació de la família

Passà que en l’endarreriment de la construcció de la casa del Calvari, que al final hi passaren mare i filla, també suposà l’endarreriment del casament de Joan, que comptava a viure a la casa que havia adquirida i a on tenia l’estudi i laboratori. Se casà el dia 11 de maig de 1960 amb Catalina Llompart Ochogavia “Paciència”. Tingueren tres filles Maria, Margalida i Cristina. Només una volgué seguir les passes del pare, Maria, qui durant 25 anys ajudà al pare i sortí amb ell als reportatges. Va estar durant molts d’anys al front d’aquella indústria fotogràfica. La casa, des que Joan se’n féu càrrec totalment i adquirits tots els béns que comporta aquesta indústria, girava amb el nom de J. CERDÀ, “CASA BESTARD”, que precisament era el que volia el fundador, que el nom de can Bestard no desaparegués. Se proveïren de les càmeres més modernes que existien en el mercat d’aquella època fins arribar a les digitals. A la jove fotògrafa li encantava conèixer gent famosa, com eren polítics, actors i actrius del cinema que s’hostejaren a l’Hotel Formentor o a l’Illa-d’Or, com Peter Ustinov, James Manson i el més modern, com fou en Sancho Gracia, que ella seguia a la sèrie de Curro Jimènez juntament amb el “Algarrobo” i l’“Estudiante”. Conegué personalment el que fou President del Govern espanyol Adolfo Suàrez.

Se va obrir tenda i estudi a la ciutat d’Alcúdia i la filla estigué al davant, fins i tot una vegada tancada, si tenia comandes d’aquella població, hi compareixia, ja que era coneguda i hi havia pocs fotògrafs. La tenda estava ubicada a un carrer molt cèntric i sempre hi tingué una dependenta, ja que no sempre podia ser-hi la filla del propietari. Arribant a comprar la casa. S’hagué de deixar el negoci per no poder-lo atendre. Mitjançant un traspàs hi hagué canvi de negoci, actualment la persona que el regeix hi muntà un negoci d’articles de roba confeccionada i de venda d’articles de “souvenirs”, entre els quals les postals, que corresponen a la quantitat de fotografies que va realitzar l’amo en Guillem Bestard.

També et pot interessar:  ELS NOSTRES NOMS DE LLOC: FARTÀRITX

La filla Maria, la fotògrafa, quan li demanen per fer reportatges a Alcúdia sempre accepta. Es desplaça amb tot el seu equip, ja sigui per a noces, comunions o festes particulars, que per ésser un racó molt turístic s’hi desenvolupa bastant activitat. Les vistoses fotografies d’abans, en forma de postal la major part, representen la història de Mallorca. Actualment s’han reproduïdes en suport de plàstic, d’una perfecció i nitidesa que impressiona, d’una mida que es pot portar dins la cartera, a més estan imantades de tal manera que queden adherides a les planxes de ferro. D’aquesta manera se col·loquen bastant bé al mateix frigorífic, com ja des de fa uns anys se segueix fent per a la divulgació de certs productes. L’arxiu de les 5.000 plaques de vidre representa una obra gràfica, que en diverses publicacions s’han pogut il·lustrar edicions que acompanyen escrits de reconeguts historiadors o de reportatges periodístics. Joan conta que, en certes ocasions, s’han reproduït fotografies sense el corresponent permís, allà on totes hi figura imprès el de “prohibida la reproducció”, sabent que la propietària titular actualment és la casa de can Bestard. Aquest paradís, que durant anys en certa manera i durant anys s’ha enriquit i amb altres s’ha destrossat el paisatge de Pollença, contemplat amb aquell objectiu d’abans, és una nostàlgica alegria que va ser i, per mor de certes persones que aprofitaren aquells moments, no en podem gaudir.

En Joan es jubilà en complir l’edat reglamentària. La tenda, estudi i laboratori, els arrendà a uns fotògrafs pollencins en l’estat que se trobava en aquells moments, pel que hi entraven càmeres fotogràfiques, ampliadores, cubetes i demés. Només se reservà les plaques i fotografies d’època, essent la filla qui es cuida de treure aquestes antigues postals, que en temps passats realitzà l’amo en Guillem Bestard, tenint una gran demanda i distribuïts per tota Mallorca. Paisatges verges, construccions algunes que ja no hi són, persones amb els vestits de temps enrere.

Anècdotes de la mili

De quan feia el servei militar, conta en Joan que no tot eren “flors i violes”, també passà lo seu. En certa ocasió i per veure que disposava d’una càmera fotogràfica i s’havia convertit amb el fotògraf dels soldats, un tinent li demanà que li portàs un “carrete fotogràfic”, cosa que donà compliment el següent dia, ho tenia bé i el va adquirir de Can Bestard. L’entregà a aquell superior però no li demanà ni preu ni tan sols estava dispost de pagar-lo, en Joan no digué res. Passats uns mesos aquell militar li demanà si li devia res. Li contestà la quantitat que havia pagat pel carret. Donà part per escrit den Joan acusant-lo per intent de suborn, com si per l’intercanvi li hagués de concedir un permís. El Coronel Llorente, del que a través de certes persones li unia una bona amistat, no pogué fer res. Un mes a la prevenció de la Base i ho hagué de complir essent innocent.
Va ser en Joan el fotògraf dels reclutes i veterans que venien de fora de l’Illa, emprant el laboratori de Can Bestard, durant els dos anys de mili, fet que li reportà molts de doblers. Fins hi tot un Comandant mallorquí quan el veia amb aquell negoci tan boiant li digué, en pla de sorna, que ell guanyava més diners que no ell com a professional militar i pilot.

Ramon Reig Vila

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of