CAN TERESA – THE WALDORF ASTORIA

Tomeu Cortès
Tomeu Cortès "Teresa" en una imatge de l'any 2010.

Ara fa cinc anys, vaig entrevistar Tomeu Cortès “Teresa” com a comerciant d’una de les botigues més emblemàtiques de Pollença. D’aquella conversa en guard un record molt entranyable, raó per la qual avui vull compartir-la amb tots vosaltres.
A la memòria de Tomeu “Teresa”, aquí teniu aquella entrevista.

Tomeu Cortès “Teresa” ha estat el darrer d’una nissaga més que de botiguers, de comerciants pollencins dedicats a l’alimentació. I dic “més que de botiguers”, perquè el mateix Tomeu assegura que “Can Teresa era més que una botiga”. La definició és prou precisa com veureu a través de les paraules d’aquest home de mirada i conversa serena.
Tanmateix, però, si una cosa destaca Tomeu de la vida a la botiga, són les anècdotes; “en podria escriure un llibre!”, diu. Una d’aquestes anècdotes té per escenari The Waldorf Astoria, on coincidiren l’actor Joel Grey i el barman Joan Bota, el “captain” d’un dels locals del cèlebre hotel novaiorquès. Durant la conversa entre els dos homes, curiosament, parlaren sobre la botiga de can Teresa de Pollença.

– Qui va obrir la botiga de can Teresa?Me pens que eren els pares de la padrina, però no ho podria dir amb seguretat. Això sí sempre va estar a la mateixa cantonada, un indret privilegiat, el millor de Pollença, i sempre va ser una botiga d’alimentació. Bono, sempre: en temps de mon pare, també era agència de transports; anaven a Palma i després repartien els paquets per Pollença.

– Sempre vàreu tenir clar que faríeu de botiguer?No. De fet, vaig arribar a estudiar dos anys de Químiques a la Universitat Central de Barcelona. Però el meu pare va caure malalt i em va dir que m’havia de decidir: estudiar o botiga. Vaig triar la botiga. L’ambient de Barcelona m’havia desanimat. M’enyorava. Aleshores havia començat a festejar a Pollença, i tenia més ganes de ser per aquí.

– Quan agafàreu la botiga?Devia ser l’any 1950, quan els pares es jubilaren, encara que vaig comptar amb la seva ajuda fins que varen poder. De fet, sempre va ser un negoci familiar. No teníem empleats. Únicament, adés i ara varen comptar amb l’ajuda de qualque al•lot “tot terreny” que, tant servia per entregar gènere com per col•locar productes als prestatges. Feia de tot. També és cert que, durant molt de temps, vàrem tenir una dona de fer feina que era com de la família, basta dir que, fins que es va casar, va tenir una habitació a ca nostra. Ara bé, la botiga la duia jo, els pares ajudaven com també em va ajudar la dona fins que vàrem tenir les nines. Llavors, venia qualque vegada per ajudar, és natural.

– Can Teresa tenia fama de tenir productes especials?Així és. Teníem conserves, formatges camembert, brie…, mantegues de diferents tipus, confitura de tomàtiga, una melmelada dolça per posar als rostits, pasta de cacauet… damunt la marxa anàvem cercant allò que ens demanaven, sobretot, els clients estrangers, que coneixien coses que els del poble no sabien tan sols que existien. Amb els congelats, revolucionàrem tot Pollença. Agafàvem un peix congelat, el tiràvem al terra i queia com una pedra, la gent no se’n podia avenir!

L'esposa i una de les filles de Tomeu dins la botiga de Can Teresa.
L’esposa i una de les filles de Tomeu dins la botiga de Can Teresa.

– Els vostres clients eren estrangers?M’atreviria a dir que tots els estrangers que vivien a xalets de Formentor, de Sant Vicenç, del Calvari… eren clients de can Teresa. Però també teníem clients pollencins, clients que eren addictes a can Teresa, com era normal en aquella època la gent comprava sempre a la mateixa botiga. Tot i amb això els clients estrangers ens feien anar una passa endavant. I també ens oferien coses que altres botigues de l’època no podien tenir; per exemple, teníem una gelera tan gran com una habitació. Així modernitzàvem el negoci, anàvem progressant.

– Els pollencins compraven els mateixos productes?No! Els pollencins compraven altres coses, per exemple, arengades. És curiós. Qualque diumenge arribàrem a buidar dues botes! Les arengades agradaven molt amb pebres i albergínies torrats; hi havia qui deia que eren més bones que el caviar. Nosaltres en veníem de dues castes: les grosses, que anaven a deu cèntims, i les petites, que en valien cinc. Les d’ara no són ben curades, abans eren fortes.

– Quin horari fèieu?Nosaltres vivíem a la mateixa botiga, jo hi vaig néixer, imagina’t que ara no n’hi ha d’infants pollencins, perquè tots neixen a Palma! Es pot dir que no teníem horari. Aleshores no era com ara que hi ha molts de medis i la gent es mou amb facilitat. Els pagesos, per exemple, baixaven a Pollença els dissabtes. Aprofitaven per vendre els seus productes i per comprar allò que necessitaven. Llavors, en tota la setmana, no tornaven venir al poble. El padrí obria a les sis del matí i no tancava fins passades les deu del vespre. Al migdia, no tancàvem mai. I jo mateix una vegada vaig donar les entresenyes a un estranger que, a les dues de la matinada, va venir acompanyat pel batle, perquè no sabia on vivia la seva dona, a qui feia dos mesos que no veia!

– Hi havia èpoques de l’any en què fèieu més feina?La gent comprava al dia amb la qual cosa no hi havia èpoques millors ni pitjors. Els dissabtes de festa treballàvem més, però, en general, la feina era bastant regular. En temps de matances, preparàvem espècies per al porc i, com que ja teníem dos molinets elèctrics, amb un podíem moldre cafè i amb l’altre, espècies. De fet, amb el cafè, arribàrem a tenir certa fama, perquè fèiem una mescla amb els cafès Formentó, Rico i Llofriu. Molta gent venia a posta per comprar cafè.

– Com era l’ambient de la botiga?L’ambient era molt agradable. Tothom ens contava les seves coses, també hi havia casos de riure. Podria escriure un llibre només d’anècdotes que vaig viure a la botiga! Per can Teresa, hi passaren artistes de cinema com Liza Minelli o Joel Grey, protagonistes de Cabaret que varen venir a Pollença convidats per Harold Prince, el productor d’aquell i d’altres films com El violinista sobre el tejado, que tenia un xalet al Calvari. Amb Joel Grey, que era una persona molt alegre, em va passar un fet curiós. Joel Grey es va allotjar a l’hotel The Waldorf Astoria de Nova York, en un dels restaurants del qual hi havia el pollencí Joan Bota, de l’Alhambra, que era el cap, “captain” li deien. Bono, idò, Grey li va parlar de can Teresa!

– Contau-nos alguna anècdota?Bono, puc dir que tenc dos llibres dedicats per un premi Nobel, ja que Vargas Llosa era amic de Donoso, un client habitual de can Teresa, i, en una visita, em va dedicar dos llibres. Llavors Philip Newman, el músic, era com a de casa; per Nadal, sempre el convidàvem a dinar. Un dia que menjàvem mongetes blanques, va entrar dins la cuina i ens va dir: “Oh! Música, música” fent gestos que les mongetes fan fer pets.

– I el més estrany que us demanaren?Una vegada vengueren dos senyors estrangers. Nosaltres teníem un xoriç i un salchichón penjats. I apuntant-los, em demanaren: “De burro?”. Jo em vaig dur les mans al cap, espantat, i vaig dir: “No, no es de burro!” Quin desbarat! Bono, idò, no en compraren. Pot ser hi ha algun lloc on fan embotits de cavall, no ho sé!

– La botiga era un negoci rentable?Quan la vaig agafar, la botiga estava ben arrencada, tenia una bona clientela i sí, donava per viure. Els guanys eren petits, perquè tot era molt barat, però ens defensàvem fent molta feina. Els diumenges m’aixecava ben dematí per triar els productes abans que els altres. Els del Colmado Mir del Moll, també triaven el més bo. Així que ens havíem d’espavilar! Dos dies a la setmana anava a Palma a cercar productes frescos, perquè, en aquell temps i entre setmana, una bona lletuga no es trobava a Pollença. És més aprofitava el viatge d’anada per endur-me’n aviram, conills, esclata-sangs… coses que ens venien els pagesos pollencins per revendre’ls a Palma i el de tornada per dur llevadura als forns… Tocàvem molts de pitos! Fins i tot enviàvem reina de pi a Barcelona per fer pintura, aiguarràs o què sé jo. Can Teresa era més que una botiga!

– Per què traspassàreu el negoci?El deixàrem fa més de 30 anys per cansament, la feina de cara al públic és pesada, i per una altra raó potent: havien obert un parell de botigues que ja tenien materials com nosaltres. Durant els anys que vaig dur la botiga, tot va canviar molt. Els productes tenien els mateixos preus durant anys. Me’n record que els ous varen valer durant molt de temps un velló, uns 25 cèntims de pesseta, la dotzena i la padrina va dir: “No en menjarem, d’ous”. I ara que dic això, una anècdota que em va fer molta gràcia fou un home que va venir a comprar dos ous petits, va especificar. Jo el vaig agafar amb ironia i vaig triar els dos més grossos. I ell em va dir: “No, dos de petits. Faig jocs de mans al Club i vull que siguin petits”.

– Estau content d’haver continuat amb el negoci familiar?Sí, no ens ha anat malament. Hem fet molta feina, això sí. Però també hem conegut gent molt especial, hi ha estrangers clients de can Teresa que, quan vénen a Pollença, passen a saludar-me i a fer-me una abraçada. És clar que a les filles, que mai no mostraren gaire interès per la botiga, tampoc no els vaig empènyer, més aviat al contrari. No eren bons temps per a les botigues.

Eva Cerdà

53total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e