CAN CULLERASSA

1014

Juan M. Torres Velasco / jmtorres953@msn.com

La normativització lingüística de la llengua catalana, que consisteix en l’elaboració i implantació d’una normativa ortogràfica i gramatical, i la creació d’un diccionari que serveixi com a guia dels usuaris del català, en ocasions crea problemes a l’hora de la seva aplicació, especialment en l’àmbit toponímic, sobretot quan no es té en compte l’origen històric del nom i la seva grafia al llarg del temps.

No es tracta dels casos en què s’ha canviat la seva escriptura, però no el significat, com per exemple, Eixartell per Axartell, Lassarell per Sarell o La Sarell, Son Marc per Son March, Can Bosc per Can Bosch, Cuixac per Cuxach, Eixut per Axut, etc. En canvi, en ocasions, no només es normalitza l’escriptura, sinó que es canvia el significat original.

PUBLICITAT

Concretament vull referir-me al topònim “Can Cullerassa”, així normalitzat per la Universitat de les Illes Balears a les darreries del segle passat, i que fa referència no tan sols a un bocí de la costa pollencina (platja), sinó també a una finca situada en una zona pantanosa, limítrof al terme municipal d’Alcúdia i coneguda com l’Albufereta, a més d’un camí que s’uneix al que va de Pollença a l’Almadrava, a un molí (així mateix conegut com a molí de Can Pellisser o Can Pallicer, i com a molí de Can Canet). Igualment denomina una urbanització o Pla Parcial d’Ordenació que l’any 1970 va ser denegat i del que només resten alguns vials, i a un oratori avui desaparegut.

Com es pot deduir fàcilment, cullerassa deriva de cullera. Però el topònim que ara tractam res té a veure amb “cullera” o la seva forma antiga i dialectal “cuyera”, instrument de metall o fusta emprat a l’hora de menjar. El problema ve d’enrere, perquè en els segles XVIII i XIX quasi sempre apareix escrit Cuyarasa i Cuyerase com podem comprovar als diferents llibres d’estims i capbreus d’aquest temps, derivant més tard en la forma Cullerassa, tal com podem observar a una acta municipal de 1927. De totes formes, des de mitjans segle XX el trobam escrit “Can Cuarassa”, per l’elisió de caire popular de la “doble ela”.

No obstant, l’origen del nom de lloc és molt anterior i amb un significat ben diferent. El rahal aràbic Muzoch, en el Repartiment de Mallorca després de la conquesta de Jaume I el 1229, va correspondre als homes de Tarragona. Abans de 1241 aquest rafal, de 7 jovades d’extensió, va passar a ser propietat dels Templers. Després de la dissolució de la referida Orde, passa a pertànyer a la Sobirana Orde Militar i Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta, més coneguda com l’Orde de Malta o de l’Hospital.

En 1252, quan una part del rafal pertanyia a P. Bort, ja es deia Massot (deformació de Muzoch). Llavors limitava al nord amb la alqueria Llenaira, a l’oest i sud-oest amb l’alqueria Almadrava, al sud-est amb l’albufereta de Pollença i a l’est amb la badia de Pollença.

Al segle XV continua amb la denominació Massot, però li quedava poc temps de vida. A partir de 1515, i després d’una segregació de la finca, es comença a conèixer com rafal d’en Cuyrassa, ja que aquest és el sobrenom (o malnom) del propietari Jaume Cànaves. Els seus descendents, residents a Alcúdia, varen posseir la major part d’aquesta terra fins al segle XVIII. Ells foren qui donaren un nom nou a aquestes terres i que, d’una forma o altra, ha arribat fins els nostres dies, tot i fent desaparèixer l’antiga denominació àrab.

L’interessant pel nostre cas, és que “Cuyrassa”, el malnom de Jaume Cànaves prové de “cuyro”, és a dir cuir, i fa menció a aquella peça d’armadura que protegeix el bust o la pitera que utilitzaven els homes d’armes a l’època medieval i moderna.

PUBLICITAT

Curiosament, la “normalització” actual serveix per a treure profit publicitari a un restaurant del mateix nom ubicat en aquesta zona, i que en comptes d’exhibir una fletxa en el seu penell per marcar la direcció del vent, té el distintiu en forma de cullera. Si en Jaume Cànaves aixecàs el cap, no s’ho podria creure, que li haguessin canviat el malnom. Ara bé, encara s’hauria esverat més si el nou nom de Miramar que li varen imposar el 1881, segons consta al Registre de la Propietat, hagués prosperat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT