CAN CORRETJA, 82 ANYS FENT GRANERES

404
Josep i Juanjo Cerdà, segona i tercera generació de Can Corretja.

Joan Martorell

Recentment Can Corretja ha entrat a la llista de Comerços Emblemàtics elaborada per l’Institut d’Innovació Empresarial del Govern Balear. I és que aquest negoci artesanal de Pollença compleix sobradament tots els requisits. A Can Corretja fa 82 anys que fan graneres, i actualment són els únics de les Balears que encara en fabriquen. Però això només és una part de tot el que ha fet aquesta família després de dècades d’activitat. Per aquest motiu hem anat fins a la tenda de Can Corretja al número 8 del carrer del Pont Romà, i hem xerrat una bona estona amb el Josep i Juanjo Cerdà, segona i tercera generació de Can Corretja.

– Com va començar el negoci?

(Josep) Va començar mon pare, Joan Cerdà Vadell “Corretja”, el nom del negoci ve d’ell. Va néixer el 1913 i des dels 10 o 12 anys ja feia graneres a ca na Bosca, en va aprendre allà. L’any 1940, després de fer el servei militar durant 7 anys per mor de la guerra, es va posar pel seu compte i va començar a fer mercat. També venia graneres a les tendes, que les tornaven a vendre. Amb el temps va contractar més gent per fer feina, ma mare també es va posar a ajudar. Record que quan jo era jove les graneres les veníem a 2 pessetes.

PUBLICITAT

– Heu canviat molt la manera de fer graneres?

Pentinar el garballó sec al principi es feia a mà, agafant un manat amb cada mà i pegant cops damunt unes pues de ferro. Més tard, entre els anys 65-70, mon pare va fabricar, amb l’ajuda de cal Busso -que feien carros- i un ferrer que estava al Roser Vell, una roda amb pues metàl·liques i un motor elèctric que servia per fer la mateixa feina de pentinar el garballó. Jo encara utilitzo el mateix motor, perquè va a poc a poc. També en tenc un altre que fa més via.

Graneres i salabres, dos productes dels més habituals.

– I el garballó i les canyes sempre l’heu collit vosaltres?

Quasi sempre, però va haver-hi un moment que va haver-hi un boom de la llatra. Hi havia tanta demanada, que havien de dur el garballó en barca des d’Almeria. Aquí hi havia almenys vuit cases que feien graneres.

– I ara?

Ara tot el garballó el collim nosaltres. N’hi ha que té mal i hi ha zones com Formentor molt afectades pel bitxo (Paysandisia), però encara hi ha redols que n’hi ha molt. Quan collim les palmes, no matam la planta, només la podam. Jo record que mon pare s’enduia quatre homes a la muntanya i pagava les palmes a pes, a tant l’arrova.

– I sempre heu estat al mateix local?

No, mon pare va llogar i va comprar una casa gran al carrer Lleó, on vivíem i fèiem les graneres. La casa va costar 30.000 pessetes. Els germans també començàrem a fer-hi feina i ho dúiem a mitges. Però un dia, el meu germà va tenir un ictus i es va morir de cop. Una veïnada em va dir que hi havia un local més a baix que estava venal, que és el local on estam ara; vaig cridar a la madona i tot d’una ens vàrem entendre. Fa 45 anys que ens mudàrem aquí, però mon pare va continuar sempre fent feina al carrer Lleó. Aquest local de tot d’una l’usàvem de magatzem. Un dia em vaig adonar que es venia la casa del costat, i em vaig instal·lar definitivament a viure aquí amb la dona.

– A més de graneres, heu fet altres coses?

Aquesta d’ara no és la primera crisi. N’hi ha hagudes moltes més, les coses sempre han pujat i han baixat. Però va haver-hi una època les anys 90 que va començar a haver-hi un poc de moviment, i llavores, per una casualitat, començàrem a fer salabres (els típics de canya i color verd que es venen als souvenirs). Va haver-hi un moment que tots els gambaners que es venien a Mallorca els fèiem nosaltres, érem els únics que en fabricàvem. Amb les canyes més primes fèiem salabres i amb les gruixades fèiem les graneres. Un any arribarem a fer 60.000 gambaners. Però devers l’any 2000 arribaren els fets a Xina, que estaven tirats de preu, i em vaig llevar d’enmig. Els dels xinesos eren quasi regalats, els venien a 40 cèntims, i a jo, només la canya em costava 50 cèntims. I després els baixaren a 20! I ara, ni per a ells, ni per a nosaltres. Ara amb la PlayStation, els joves tenen altres interessos. Fins i tot s’enduen els aparatets a la platja!

– I que vàreu fer quan deixàreu de fer salabres?

Era devers l’any 2000. Jo vaig dir fora mal de caps, i em vaig posar a fer mercat. D’ençà que hi anava de jove amb mon pare no n’havia tornat a fer. També per aquests anys vàrem obrir la botiga d’aquí de Pollença. A més de seguir amb les graneres també començàrem amb les senalles. Les senalles les compram fetes i els hi posam les anses i cremallera. També aquell any va començar l’IVA, i això va llevar molta gent d’enmig.

– Però a més de graneres, salabres i senalles, també veníeu més coses?

Quan repartíem les graneres, aprofitàvem per dur a les tendes fregalls, paners, graneretes de persianes, capells… Pels fregalls teníem un home a Palma que li agradava fer-ne d’espart i nosaltres les veníem. També tenia dues dones, aquí a Pollença, que en feien. També compràvem altres coses i aprofitàvem de vendre-les a tendes quan les dúiem les graneres.

Juanjo Cerdà amb un dels seus instruments musicals.

– I ara, el darrer canvi són els instruments?

(Juanjo) Fa 8 o 10 anys que faig instruments. Això va començar quan anàvem a comprar a uns majoristes de Son Verí als quals compràvem capells. Allà vàrem veure que tenia unes canyes amb uns ocellets que eren com a reclams d’ànneres. El majorista ens va donar una capsa d’aquests ocellets que no sonaven bé, ja que els volia deixar de vendre. Els vaig arreglar i així vaig aprendre com es feien. De tot d’una es varen vendre molt. Ara també faig guitarres amb carabasses, una mèrlera, el sebel·lí, i diversos instruments. Ara als mercats venem senalles, graneres, instruments, capells. També seguim distribuint a diverses botigues.

– Com veis el futur?

Jo quan em quedi tot sol serà molt difícil continuar amb les graneres. Les graneres duen molta més feina del que pareix. Has d’anar a tallar el garballó i les canyes i el muntatge també dur feina. Al taller és necessari ser tres o quatre. Quan mon pare no hi sigui, la granera es perdrà. El material usat per la granera s’ha de cuidar molt, d’ençà que el culls fins que l’uses pot passar un any. Mentrestant l’has de tenir molt ben emmagatzemat. El mes de gener tallàrem les canyes i les tenim eixugant a la terrassa. Per la Patrona, més o menys, que venen les aigües, les hem d’entrar i les hem de tornar a deixar ben col·locades, maldament estiguin seques. Després pot passar que si acabes el material, no en trobes per comprar. No es ven garballó, ni canyes.

Exterior de la tenda de Can Corretja.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT