CA NA RIERES

1033

Ca na Rieres és una de les cases del carrer del Jonquet, just allà on comença a enfilar-se cap al carrer Major. 

Quan començava a encalentir-se l’ambient, obrien les portes i deixaven entreveure als vianants un bocinet del taller de confecció, en el qual cosien autèntiques meravelles per vestir les dones pollencines.

Una tauleta baixa plena de fils i botons, colors a rompre, i l’alegria de la xerradissa de les al·lotes que amb la falda plena de robes llises i estampades passaven eixamples, embastaven, perfilaven… mentre l’actualitat circulava per dins el taller (el taller de Rieres i d’altres modistes). 

A mitjans anys 70, de quan daten els meus records de passar per davant d’aquell ara en diríem atelier de ca na Rieres, el pret-a-porter ja havia entrat a les cases pollencines i les dones, per a diari, es compraven la roba feta. No queia tan bé, però… 

PUBLICITAT

En canvi, quan hi havia una ocasió especial com ara la comunió del nét, les noces de la filla… o la mudada per estrenar el dia de Pasqua, de la Patrona o del Corpus, s’usava fer-se un vestit, o una mudada, a mida. Per tant, calia escollir el figurí a l’Hola Moda, potser també tenien la Vogue o qualsevol altra revista de referència o de paper cuixé i llavors s’havia de triar la roba als catàlegs de les botigues de robes de Palma, cartolines plenes de pedacets aferrats, o bé als il·lustrats de Barcelona o de París, on al pedacet de roba s’acompanyava amb una fotografia d’una model vestida amb peces confeccionades amb aquelles robetes. 

Llavors la modista deia la seva: si el model era adequat o no per a la persona, si la roba era indicada per fer aquella peça, si li solucionaria… en poques paraules, assessorava la clienta abans de prendre-li les mides. 

Quan la roba arribava a ca la modista, s’havien d’adaptar els patrons, tallar la roba i començar el llarg procés de transformació i de correcció, perquè, és clar, no era tallar i cosir, sinó que, des de l’inici fins la final, s’havien de fer proves, adaptacions damunt el cos imperfecte (perquè ja se sap, les guapes tenen molts defectes, les lletges només un) de la clienta i així fins que el vestit desitjat era una realitat, una realitat perfectament confeccionada i que queia com un guant. 

També feien els vestits de núvia, un somni per a dissenyadors i per a modistes. De fet, a aquesta fotografia de ca na Rieres, sembla que les al·lotes estan dedicades a un vestit de núvia, perquè es veu molta roba blanca damunt la tauleta. 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital
PUBLICITAT