BAIXANT ENTRE XIPRERS

535

Cada Divendres Sant, just abans de començar el solemne i artístic Davallament de Pollença, la jove Margalida Maria Vanrell March recita el poema “Processó” de Miquel Costa i Llobera (Poesies, 1907). Aquest 2020, la lluna plena de primavera brilla solitària damunt el Calvari, però la veu de Margalida Maria i els versos de Costa i Llobera entren dins ca vostra.

PROCESSÓ

IMPRESSIÓ  DE  SETMANA  SANTA

Per la frescor de març perfum de violetes,

celatge moradenc per l’horitzó flotant,

PUBLICITAT

i sobre l’esperit les uncions secretes

del dia moridor… Era el Divendres Sant.

Baixant entre xiprers, des del veí Calvari,

seguia poc a poc la llarga processó:

brillaven ja sos llums, i el càntic funerari

de lluny feia sentir sa lenta oració.

Les notes d’aquell cant, com un vol d’aus nocturnes,

per l’auba de la nit giraven vagament,

fins a tocar del Puig les roques taciturnes,

fins a morir avall pel remorós torrent.

Cendrosos olivars i bosc obscur i roques

i camps de sembradiu fonien les colors,

sorgint com un trofeu palmeres d’altes soques,

damunt un llunyedà de pàl·lides blavors.

Com una reina en dol de tràgic infortuni,

la lluna amb roig esguard de dins la mar sortí,

com escampant records d’un altre pleniluni

en què suor de sang guaità a Getsemaní.

Semblava ella parlar de l’única diada

en què sol per horror va cloure el gran ull seu,

i en què ella cap al tard vegé la Immaculada

plorà sobre el cos fred la mort de son Fill Déu.

Llavors mon esperit volà dins l’harmonia

del cant i la besllum, de l’hora i dels records;

i al fons de lo indecís pintà ma fantasia

l’immensa processó que formen vius i morts.

I vet aquí que arreu generacions passaven:

misèries i esplendors, lo dèbil i lo aspriu;

i, essent tan diferents, d’enfora s’igualaven,

com són iguals de lluny les ones d’un gran riu.

Mes, alta damunt tot, se veia la figura

de l’abatut suprem, de l’Home de dolors,

vessant amor sublim del fons de sa amargura

i de sa horrenda creu un rastre de dolçors.

Irradiava llum son cap cenyit d’espines,

llençant sobre aquest món un raig net i suau;

i com dins un boirim de llàgrimes divines

li feia nimbe entorn l’arc iris de la pau.

Blanc d’immortals amors i d’odis implacables,

damunt l’oneig del temps seguia son camí,

mostrant-se, mai confós, entre corrents mudables,

profundament humà, profundament diví.

Profundament humà de penes i tendresa,

profundament diví d’oracles i virtut:

bé es veia esser l’Ungit d’eterna realesa

per Salvador del món culpable i decaigut.

PUBLICITAT
PUBLICITAT

Ell víctima innocent, redempció sens mida;

Ell consol infinit, un Déu que sap plorar:

Ell sant treballador, exemple i llei de vida;

Ell mestre del morir que pot ressuscitar…

És l’únic que desclou el llibre del misteri,

tancat amb set segells que mai obrí ningú…

És Ell que a terra i cel eixampla son imperi…

Ell és principi i fi, Ell és qui ho fa tot u.

Adoren cels de cels davant sa faç humana,

adora també el món, adora fins l’infern,

puix tot lo que contra Ell s’aixeca en lluita vana,

baix de sos peus caigut, acreix son soli etern.

————————————–

Això per un moment amb claretat intensa

llavors més bé que mai vegé mon esperit,

mentres moria el so i per la volta immensa

s’alçaven transparents les ombres de la nit.

Miquel Costa i Llobera

Pollença, 24 març-10 abril 1902.

Aquest muntatge fotogràfic s’ha fet a partir d’instantànies de Pasqua dels anys 2017, 2018 i 2019 dels arxiu de PUNT iNFORMATIU i de Fernando Perianes.

El fons musical és del “Requiem für Mignon” de Robert Schumann.

PUBLICITAT