BADOCAR AMB ART. DURANCAMPS L’HOTEL MIRAMAR I ELS HIDROAVIONS

127
Durancamps i Folguera, Rafael. 1937-1940. Oli sobre tela. Hotel Miramar

Joan Martorell

A aquesta secció us convidam badocar 5 minuts davant una de les moltes obres d’art que hi ha escampades arreu del municipi. Moltes d’elles es troben a museus, d’altres a esglésies o a jardins. Però també n’hi ha dins bars, restaurants o, com el cas que avui ens ocupa, hotels. Això sí, en aquests darrers casos convé fer una consumició, o com a mínim, saludar amablement als propietaris, cambrers o recepcionistes, per poder gaudir d’aquestes obres d’art.

A la recepció de l’Hotel Miramar hi ha exposada una pintura d’aquelles que tenen un valor més enllà de la pura estètica. Una obra que tot i tenir una qualitat indiscutible té un valor testimonial, històric.

Eren anys de guerra a Espanya i aviat ho seria a tot el món. En aquest temps un pintor de Sabadell anomenat Rafel Durancamps i Folguera va decidir seguir les passes d’altres col·legues seus com Santiago Russinyol i Joaquim Mir i venir a Pollença per inspirar-se amb la seva llum. A més, va voler allotjar-se a l’hotel Miramar, que havia estat la residència d’Anglada Camarassa i altres tants pintors de l’escola pollencina.

Durant aquells anys de guerra civil, en què Mallorca havia caigut des del començament del bàndol nacional, es decideix crear una línia d’hidroavions que uneixi la Itàlia de Mussolini i l’Espanya Franquista, passant per la badia de Pollença. Així, la companyia estatal italiana “Ala Littoria” va fer el seu primer amaratge a la badia de Pollença el novembre de 1936 i ho va seguir fent fins que Itàlia entrà a la segona Guerra Mundial el 1940.

Des del balcó de l’habitació de Durancamps es veien amarar i amarrar aquells avions que feien vols regulars dos o tres pics a la setmana en una línia que anava de Roma a Cadis passant pel Port de Pollença i Melilla. La terminal de passatgers era el mateix hotel Miramar, on hi havia una habitació que servia d’oficina per a la venda de bitllets.

Durancamps, que sabia que l’avió arribava devers les 10,30, va sortir mitja horeta abans a col·locar el cavallet i a preparar la seva paleta d’olis dominada pel blau. I es que Durancamps, hereu dels impressionistes francesos, pintava a l’aire lliure directament el que veia, i ho feia ràpidament, a pinzellades curtes i mesclant molt poc els colors. Però aquesta velocitat en l’execució, al contrari que els impressionistes com Monet, no era només per poder captar les condicions lumíniques abans que variassin, sinó per captar també el moviment. Molts dels seus paisatges són dinàmics, hi passen coses, i ell és capaç de captar un instant amb la velocitat que gairebé ho faria una càmera fotogràfica.

Ilustració de l’hidroavió Cant Z506 retratat per Durancamps

En aquest quadre s’observa un Cant Z-506 arrossegat per una barca cap al particular “finguer” de la terrassa del Miramar, mentre una altra barca espera al mollet, segurament per ajudar a descarregar els passatgers. El mar està pintat gairebé amb dues o tres tonalitats de cel adornat amb rapides pinzellades de blanc, no només per marcar les reflexes de l’aigua, sinó la sabonera produïda per les barques. La seva agilitat a l’hora de captar el moviment es veu perfectament en les persones que hi ha situades a sobre el mollet. Amb molt poques taques de pintura és capaç de mostrar com dues dones i un nin avancen cap a l’arribada de l’avió. En canvi, amb molt més deteniment i amb un domini perfecte de la perspectiva, dibuixa l’estructura del porxo de la terrassa i tota la balustrada que l’envolta. D’altra banda, també fa ús de la perspectiva aèria, aquella que, a causa de l’atmosfera, fa que els objectes més llunyans tinguin colors més apagats i formes més diluïdes. Així, la punta de l’avançada destaca amb colors més intensos per sobre de les muntanyes, molt més llunyanes, del cap Pinar.

Però el que més crida l’atenció d’aquest quadre és com és capaç de representar un instant d’ara fa 80 anys, d’una manera molt més suggerent i representativa que qualsevol de les fotografies de la mateixa època. Observant el quadre amb deteniment quasi ens transportam a aquell moment que podria haver passat fa dos dies o una setmana. Però si realment pegam un bot al Moll, entram a l’hotel a veure el quadre i després sortim a fora, veurem que molt o tot ha canviat. Els hidroavions que en aquell temps amaraven sobre una superfície gairebé deserta ara ho faran entre un espès bosc de barques fondejades arreu de la badia. I dic “ho faran”, en present, perquè la badia de Pollença s’acaba de convertir en la primera de tot l’estat en què es permet l’amaratge d’hidroavions civils. Curiosament, els promotors d’aquesta iniciativa, feren fa pocs dies una roda de premsa a sobre aquesta mateixa terrassa amb el mollet pintat per Durancamps a la seva esquena.

Per cert, el quadre de Durancamps no va quedar a l’Hotel Miramar. Molts anys després els descendents del fundador de l’hotel, Antoni Borràs, i actuals gerents en sentiren a parlar, i després de molta recerca aconseguiren trobar-lo i adquirir-lo. D’això en fa quatre o cinc anys.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of