DIONÍS BENNÀSSAR I LES FESTES POPULARS

Avui finalitzen les jornades d’Estudis Dionís Bennàssar amb una conferèncià, berenar i tast de vi al museu Dionís Bennàssar a les 11:00. Precisament a aquest mateix museu la periodista Eva Cerdà va quedar amb Toni Dionís fa pocs mesos per xerrar del seu pare. D’aquella trobada en sortí aquest article que avui compartim on es fa un acurat repàs de la vida de l’artista Pollencí.

DIONÍS BENNÀSSAR I LES FESTES POPULARS

Quin pes tenen les festes populars a l’obra de Dionís Bennàssar?
No ho sé. Per això, vaig quedar amb Toni Dionís al Museu Dionís Bennàssar, situat a la casa que va ser llar del pintor i de la seva família, no només acull l’obra de l’artista, sinó que també es mostren alguns objectes i racons que formaven part de la vida d’un home que, com bé diu el seu fill, el també pintor Toni Dionís, “gairebé dóna per fer una pel·lícula”.
Dionís Bennàssar va morir als 62 anys, “jo en tenia 21, era molt jove. Tenc molts bons records de la infantesa i de la joventut, supòs no era perfecte, com tothom, però respecte a mi tenc un record extraordinari”.
Pel que fa a la faceta d’artista, Toni defensa que “mon pare tenia moltes facultats per ser pintor. No tenia estudis. Però va tenir la gran sort que, quan va venir de la guerra del Marroc, a pesar que després va estellar la guerra civil i ho va passar molt malament, aquí va trobar aquest ambient favorable de l’Escola Pollencina de n’Anglada i dels seus amics”.
Aquest ambient l’influí i el va ensenyar. “Amb n’Anglada tenia relació mínima, ell era el mestre i tenia els seus amics. Era més inaccessible. Amb qui se feren molt amics és amb en Tito Cittadini, estaven junts i pintaven i el tenia com a un mestre. Tenim retrats d’en Tito, tant d’ell que va pintar mon pare com de mon pare que el va pintar a ell. I quan es va casar, mon pare va ser el seu padrí de noces”, comenta Toni qui afegeix que “també va tenir relació amb Atilio Boveri i López Naguil. I, segurament va tenir relació amb altres, però és clar amb uns més que amb altres menys. Llavors tots tenen influències els uns amb els altres”.
Des d’infant, Dionís volia ser pintor i així ho explica al seu llibre autobiogràfic, on, segons comenta Toni, apunta que “tenia aquesta vocació i explica que, quan feia de porqueret per la vall d’en Marc, se feia les pintures i intentava dibuixar… Però clar en aquell temps i en aquella societat, ja te pots imaginar. No va tenir la possibilitat d’anar a Belles Arts o d’estar en un ambient favorable per a la seva vocació. Llavors sí, quan tornà a Pollença, sí que troba aquest ambient i pogué desenvolupar aquesta vocació que tenia, supòs que molt amagada, perquè…”
D’abans de la guerra civil, no hi ha gaire obra de Dionís Bennàssar i la poca que tenen localitzada és poc significativa. En qualsevol cas, el seu fill insisteix en què “mon pare sabia pintar, t’agradarà o no, però tenia una gran facilitat per dibuixar i, sobretot, tenia una gran facilitat pel color. Hi veia color per tot”, afirma Toni Dionís.

Refugiat en la pintura

Més enllà de la vocació i de les facultats, Toni Dionís creu que son pare va trobar en la pintura un refugi on escapar dels fantasmes del passat. En aquest sentit, conta que “mon pare ho va passar molt malament. Primer mor son pare, després sa mare. És d’una família pobra; eren set germans i no tenien ni un bocí de terra. El meu padrí feia d’exsecallador, imagina’t…!”
Llavors “se n’ha d’anar a fer el servei militar i l’envien a Àfrica. Allà li peguen un tir. El posen damunt una somera per dur-lo a Larache, a no sé quants quilòmetres. Ferit. Inconscient. A l’hospital de Larache, li fan una operació de sis o set hores i passa sis mesos a l’hospital, perquè està fluix. Al final l’envien a Pollença. Es va menjar devers vint dotzenes d’ous per reforçar-se, sempre ho contava! Gairebé se mor de la panxada! Ve cap aquí. Fotut. I estalla la guerra civil i li fan la punyeta fort, li simulen un afusellament a Monti-Sion per desmoralitzar-lo… Dispararen a l’aire, perquè, això també ho diu ell, mon pare era “militar”, militar entre cometes. Ell no era militar, però, com que sabia llegir i escriure, quan va fer el servei militar i el feren cabo. Llavors, quan li pegaren un tir a la guerra d’Àfrica va quedar inclòs dins el cos d’invàlids de guerra, fins i tot li donaren una medalla, la tenim per allà dalt, una medalla al sofriment! Temps després l’ascendiren com a altres que estaven en la seva situació. Per tant, era militar. Quan la guerra civil acaba, Franco fa una llei segons la qual tots els militars havien de ser jutjats per tribunals militars, que cap civil no els toqui. Aquesta llei el va salvar”.
Aquell Dionís jove i compromès que, “el dia del cop d’estat, va anar del Club al Club dels Solteros”, “es va acovardir. El desmoralitzaren. Durant un temps se’n va anar a viure amb el seu cunyat Joan que feia de moliner a can Jura, i hi dormia i tot. Al seu diari, mon pare conta que tot eren ombres i no te’n podies fiar de res”.
A partir d’aleshores passa a viure al seu món, encara que “els vespres aquí escoltàvem la Ràdio Pirenaica i, amb tota la gent d’esquerres de Pollença com els Bonjesús, tant en Martí com en Josep; o son pare d’en Biel “Polar” i d’altres, es reuneixen. Estava compromès cap endins. Abans sí. Per això, li va passar allò que li va passar. També pel fet de ser bohemi, no anar a missa… això també va influir en ser mal vist”.
Tot plegat l’havia traumatitzat molt i “jo veig que hi ha un abans i un després, d’això. Hi ha algun crític que també ho ha dit”. De fet, “a partir d’aquí es refugia dins ca nostra. Això sí, es casa amb ma mare i comença una etapa menys lamentable, tot i que, quan jo vaig néixer, gairebé no ho trec. Vaig estar malalt, a punt de morir i sé que va dir al meu tio, una cosa com ara “Si en Toni no ho treu, no responc”.
Dionís Bennàssar es refugia en el seu món de color. No debades, “els seus quadres són més coloristes que la realitat. No és una frase meva, no record qui la va dir. Els pins, els paisatges… formen un món més idíl·lic que la realitat, perquè es va fer el seu món”. Crec que és així. Se va refugiar dins el color, sobretot als paisatges. Sense anar més enfora aquests dies ens varen dur un quadret de mon pare, de cala Molins, i, a la punta, hi ha dos pins, dos pins que no hi han estat mai! però ell considerava que allò havia de ser més guapo amb dos pins i ho va arreglar així, si no era perfecte el món del quadre, ja li faré jo es degué dir. Es refugiava dins la bellesa interior i, si no hi trobava bellesa, li feia. Té altres quadres, per suposat, que són més reals”, conclou.

El somni de la llibertat

A pesar de recloure’s en ell, Toni Dionís explica que «algunes vegades feia exposicions a Palma i no anava a la inauguració! En Miquel Ferrer “Marjo” em va contar que “Una vegada, a ton pare, l’haguéssim mort! Teníem el metge Damaso, que era amic seu, jo [en Miquel Ferrer] i no sé qui més, i el taxista (perquè mon pare si hi anava a Palma volia tornar aviat) i quan estàvem a punt de partir, ton pare va i amolla: Jo no vénc. Com que no véns? Però si tu ets el pintor? I no va venir. Ens n’anàrem nosaltres i no va venir.” Així m’ho contà Miquel Ferrer. Però és que l’horroritzava l’ambient de les exposicions, amb periodistes… ell estava bé amb els amics, amb un cercle molt reduït i íntim de persones».
S’ha de destacar que “era un home molt modern, avançat en tot. Mon pare se va refugiar aquí, però si vas allà dalt veuràs revistes. Estava subscrit a Life i a Selecciones i a altres revistes estrangeres. Tot el que venia de defora li interessava molt. A Espanya hi havia la dictadura i per a ell la llibertat era com un somni. I clar, estranger que venia, mon pare l’aglapia i no se’n tornava fins que no li havia tret allò que volia treure. Això ho tenia ben clar. No me mouré. Però tots els que venguin… s’hi feia amics. Volia saber informació del món. Amb en Franco estàvem tancats. Així se va fer una cultura. Llegia molt. Va enviar a demanar de l’Argentina, les obres de García Lorca. Va anar a escola fins que va combregar. A partir d’aleshores, va fer de porqueret. Sabia llegir i escriure. Però després es va autoformar”.

Les festes populars

Arribats a aquest punt, m’agradaria saber fins a quin punt Dionís Bennàssar sentia o vivia les festes populars, i, sobretot, si va treballar el tema de les festes populars pollencines. En aquest sentit, Toni Dionís afirma que “no record d’haver parlat de les festes populars. Jo era al·lot i anava per tot. Però no record una conversa parlant amb ell sobre aquest tema”.
De participar, “no participava. Tenia la seva edat. Era mutilat de guerra. Tenia una salut… no diria que estàs malalt, però no tenia salut… Això de no anar a Palma… Quan va morir devia fer cinc o sis anys que no havia anat a Palma! L’horroritzaven les multituds; supòs que per mor de la guerra, i altres traumes d’aquesta vida que va tenir, dura. Mai no parlàrem de la guerra, tampoc. Jo era un nin i… què m’havia d’anar a dir… Ara m’agradaria demanar-li moltes coses, de com va anar…”
Per tant, per parlar sobre festes populars, “tal vegada ens hauríem de basar amb els quadres que va pintar. Ara mateix, de quadres d’Àguiles, que jo recordi, n’hi ha dos aquí i llavors n’hi ha un altre que vàrem vendre que, a més a més, era una Àguila tota sola. Ma mare va tenir un disgust quan el vàrem vendre. Llavors per allà dalt hi ha una aquarel·la, no gaire afortunada, però… n’hi deu haver quatre o cinc de quadres de les Àguiles, com a mínim”.
A més de les Àguiles, que molts tenim ben presents, Dionís Bennàssar també va pintar els Moros i Cristians, i “per allà dalt hi ha un dibuix, que l’hauria de cercar, del Pi de Sant Antoni, però no del Pi quan el pugen, no. Del Pi, quan el van a cercar i l’estiren”, comenta Toni.
Segons el parer de Toni Dionís, a les Àguiles, “hi ha aquesta part femenina, que a mon pare li agradava molt…”.

Evolució

Pel que fa a l’evolució del pintor Dionís Bennàssar, Toni veu clar que “hagués hagut un Dionís molt diferent. A l’exposició de les Bruixes… ja es veu que està assajant una nova etapa, prou diferent. Però va morir als 62 anys i no sabrem mai com hagués acabat, encara que s’intueixi, sempre mantenint el sentit del color”. Fins i tot hi ha temes que no hem pogut mostrar. Però sí que s’intueix una nova etapa, sempre mantenint el sentit del color”. Aleshores, Toni remet a Aligi Sassu qui li deia! és vera que ton pare ve de l’Escola Pollencina, està claríssim. Hi ha una influència del modernisme d’Anglada i això és claríssim. Però en aquestes èpoques posteriors, ton pare era fauvista cent per cent, una explosió de color brutal” i a un col·leccionista suec “que venia per aquí i em deia: “Ton pare podria pertànyer perfectament al grup Cobra”. Jo no diria tant, però no sabrem mai com hagués acabat”.

Eva Cerdà

794total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e