ARRÒS A LA MARINERA

Foto del blog La buganvilia i el pati de l'àvia.
Foto del blog La buganvilia i el pati de l'àvia.

Li agradava anar nu. En entrar a ca seva, tot d’una, es deslliurava de la roba i deixava que l’aire estiuenc agombolàs aquella pell aromàtica. Als peus, unes minúscules xancles de cuir i, en cas d’haver de feinejar per dins la cuina, un davantal que compraren en un viatge al País Basc; eren els únics complements de la seva nuesa.
Aquell matí havia baixat a comprar el diari i quatre coses per fer el dinar, un dinaret que l’obligaria a estar tot el matí dins la cuina, però… havia començat les vacances i volia sorprendre la dona amb el seu plat preferit: un bon arrosset a la marinera.
Va fer un cafetet ràpid al bar de costum, va creuar algunes paraules amb el cambrer/amic, i, ràpidament, enfilà l’escala ben decidit a posar-se a feinejar dins la cuina.
Deixà la botella de cava al congelador, que fos ben fresqueta a migdia. Es vestí el davantal blanc cru de ratlles blaves a conjunt amb els ribets i començà el ritual de preparar els aliments: les cloïsses dins aigua amb gel, la ceba tallada petita, la tomàtiga ratllada, la morralla ben escatadeta… i així tot organitzat abans de fer, primer el brou, després l’arròs i, finalment, la picada d’all i julivert dins el morter.
Just quan es disposava a fer el sofregit, va notar una alenada d’aire fresc que li fregà l’espatla, però… no hi va donar gaire importància: havia obert algunes portes i finestres per què es mogués una mica de corrent, així que… va continuar remenant la ceba que es confitava dins l’oli a l’espera d’arribar al punt exacte per afegir-hi la tomàtiga… En aquell moment, notà una presència, com si tengués algú al seu darrere… res… beneitures que passen pel cap quan un està tot sol i escolta els pensaments…
La cullera de fusta lliscava pel cul de la sopera de fang quan dues mans com a d’àngel estiraren els dos extrems de les vetes i la baga que subjectava la roba es desfeu. Tancà els ulls i recordà l’agranadora aquella amb qui s’escometien les mirades quan es trobaven pel carrer.
No eren mans de seda, no, però sabien ascendir l’univers de l’espatla fins a confluir al clatell, enfilar l’ansa de veta blava sense dubtes, pujar-la per damunt del cap i deixar caure el davantal entre el seu cos immòbil i la cuina de butà. Feia temps que s’havia fixat amb ella: era guapa de cara i davall l’uniforme s’intuïa un cos molt ben fet.
Un dit índex d’una mà dreta li féu el senyal de silenci davant la seva pròpia boca. I recordà uns instants abans, quan s’havien topat al carrer, ho havia intuït. Ara ho tenia clar: ella també el trobava atractiu.
Uns llavis escriviren daltabaix de l’esquena sensacions indesxifrables. Havia tengut la precaució de fer rodar la clau del fogó mitjà ja no sabia en quin moment, però ara eren les dues misterioses mans que, amb fermesa, l’agafaven per la cintura i li feien fer un gir de 180 graus.
Li hauria agradat nedar dins la fosca, resistir-se a la mirada, però… la curiositat… Obrí els ulls i… no sabé si l’impressionà més veure qui tenia al davant o escoltar aquella veu greu que li deia:
– Duc un correu certificat.
Mai no s’havia fixat amb el carter, no. Tan a prop les cares, descobrí que tenia tota la mar als ulls.

31total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e