“AMB UN SOMRIURE, TOT VA MILLOR”

426
El pregoner de les festes de la Patrona d’enguany, Josep Pere Peyró.

Aquest 2020, l’actor, autor i director de teatre, Josep Pere Peyró, obrirà les festes de la Patrona amb un pregó titulat “D’on ets? D’on te diuen?” i el difícil repte de ser divertit. I és que, “amb un somriure, tot va millor”. Aquestes són les darreres paraules de Peyró que escric a la llibreta, quan ja he penjat el telèfon.

Però no vull fer spoiler, sinó que llegiu aquesta entrevista i, sobretot, que escolteu el pregó de Festes d’aquest home de teatre que sap segur que “els actors, dalt de l’escenari, interpreten, però les emocions que desperten als espectadors són ben reals”.

– Quina és la vostra relació amb Pollença?

Vaig néixer a Palma, però mon pare treballava a Alcúdia. I, quan jo tenia sis mesos, l’enviaren com a delegat de la Caixa a Pollença. Des d’aleshores, vaig viure aquí i aquí és on vaig rebre la meva primera formació acadèmica, primer a les escoles de la Parròquia, després a l’Institut… i ja vaig tallar amb Pollença.

PUBLICITAT

– Com reaccionàreu quan us convidaren a dir el pregó de la Patrona?

No m’ho esperava. Mai no m’he sentit home de pregó. Recordava que eren grans prohoms de la vila, amb coneixements, saviesa i una forta vinculació amb el poble, tant a nivell social com polític. Me’n vaig anar als 17 anys a estudiar a Barcelona i tenc relació amb Pollença a nivell d’amics, coneguts… però no he estat mai integrat. Venia a passar les vacacions i me n’anava. El pregoner hagués estat més bé mon pare que jo, però…

Em varen explicar què volien i vaig dir, per mi encantat, si vosaltres us hi atreviu (riu), jo també. I sí, vaig estar content i satisfet. És un reconeixement a molts d’anys de feina i consideració envers el meu ofici, el meu art i la meva escriptura.

També m’espanta. No sé si estaré a l’alçada.

– Ens podeu avançar com serà, sobre quin tema… hi haurà improvisació?

El pregó es diu “D’on ets? D’on te diuen?” i m’agradaria que fos divertit. No sé si ho sabré fer. Hi haurà una mica de memòria d’una Pollença del passat, però també sobre allò que intuesc serà la Pollença del futur. Aquella Pollença paradisíaca, no és que fos ni millor ni pitjor que ara, senzillament que jo i tota una generació érem infants. Vull fer una mica de record d’això i també, de certes persones que m’acompanyaren en aquells moments; alguns hi són i altres ja ens han deixat. Vull tenir un record per a ells i per al moment.

Serà un pregó, pregó… la qual cosa no deixa de ser un monòleg, però parlaré de mi. La gràcia estarà en què no vull dur res escrit. Tenc la idea, però serà improvisat.

– Els Moros i Cristians, en certa manera, són un gran espectacle; amb molta improvisació en el cas de Pollença. Com els veieu des d’un punt de vista teatral?

Sempre he pensat que els Moros i Cristians, i ara diré quelcom discutible, però és la meva opinió, més que un espectacle, és una cerimònia. Té qualque cosa de tribal, en el sentit que és una trobada festiva i de connexió amb substàncies alcohòliques i psicotròpiques, amb la qual hi ha un transcendir, un retrobament amb el joc… L’estructura social és repressiva. Ens sotmetem a l’imperi de la llei, perquè hem de conviure. Però, hi ha certs moments, en què el poble necessita desfogar-se, sortir… L’estructura dels Moros i Cristians, per una part, té això i, per altra, són el recordatori d’un moment històric molt important per al poble, d’una batalla guanyada. Per tant, és una reafirmació del “som aquí” i “podem superar el problema”. Avui en dia és un bon recordatori. Aquesta és la part que té de cerimònia no religiosa. Més que una estructura dramàtica, té una estructura litúrgica molt ben dissenyada: les reunions dels cristians, dels moros, la distribució dels personatges al llarg del recorregut, les determinades batalles la del carrer Major, la de Sant Jordi, el crit, el silenci… el Te Deum…

– I, a més a més, l’any passat s’hi incorporaren les dones…

Això faltava. Era molt important que hi fos, la reivindicació que tota la població pollencina, i no només una part de la societat, celebri el Simulacre. Ningú no ha de quedar a fora. Ha estat un guany que era necessari que es produís.

– Per cert, sou moro o cristià?

Durant molts d’anys vaig ser moro. Vaig començar sent moro, després vaig fer de cristià… M’agrada més ser moro. Però els darrers anys m’he vestit de cristià. Depèn de l’estat d’ànim, vaig alternant.

– Retornem a la vida que, tot i haver-hi passat els vostres primers anys, no heu viscut a Pollença?

Vaig fer tota la formació universitària a Barcelona. Quan vaig començar a fer teatre, vaig estar un any a Mallorca. Però, tot d’una que vaig poder, vaig tornar a Barcelona per formar-me. Els meus inicis estan relacionats amb la Sala Beckett de Barcelona i amb en Sanchis Sinisterra. Les companyies que vaig crear eren allà. Sempre he tengut via oberta amb Mallorca, però no amb Pollença. Els amics venien a veure’m a Palma, a Manacor… però, pel fet de ser de Pollença, mai no tenia una connexió fins fa alguns anys en què he començat a fer tallers al Club, he dirigit pollencins… No sé si som jo, que he estat més participatiu o què? El fet és que s’ha produït aquesta trobada i m’agrada.

– Cap allà els anys 90, vàreu organitzar un Festival de Teatre al Club per treure’s el capell. Quin record en teniu?

Va ser una experiència molt divertida. El vàrem muntar un grup d’amics, en Rafel Cañellas que ja no hi és, en Bernat Llobera, en Miquel “Moixet”, en Pep Ochogavia que era de la Junta del Club. Vàrem convèncer el Club per iniciar una aventura, aprofitant que jo estava molt incorporat a l’estructura de la Sala Beckett i coneixia moltes de les companyies que començaven. En principi, la programació contemplava que hi participassin companyies de Mallorca. Però el pressupost es va reduir i ens quedàrem amb les catalanes, en considerar que les mallorquines eren més accessibles per al públic pollencí.

Reunírem amics de Barcelona i de Pollença. Era com si diguéssim que els boigs haguessin agafat el manicomi. Saps què vull dir? Érem rebels i teníem la responsabilitat de fer això. Va ser molt divertit i també molt angoixant. No teníem experiència. Foren tres caps de setmanes. Varen venir bastants companyies…

– Us plantejàreu donar-li continuïtat

La meva idea era que algú prengués la iniciativa. Personalment, en aquell moment, jo estava arrencant companyia pròpia de teatre, perquè em volia separar de la Sala Beckett i començar el meu projecte teatral. Sabia que tendria unes necessitats d’energia i atenció per al meu projecte i no em podia vincular a allò.

– D’on va sorgir aquesta vocació vostra pel teatre?

És un gran misteri. No sabria dir-t’ho. M’hi vaig posar molt tard, després d’intentar viure de moltes altres coses. Que volia ser actor, sí que va ser una decisió meva. Que volgués ser autor, mai no m’ho vaig plantejar.

Som autor, gràcies a José Sanchis Sinisterra. Vaig entrar al laboratori del Teatro Fronterizo de Barcelona per ser actor. Quan vaig presentar una sèrie de propostes, d’exercicis… entre els quals uns monòlegs, Sanchis em va dir: “Aquí hi ha un autor”. Ell projectava obrir la Sala Beckett, on tenia un petit espai. Allà va fer el primer taller de dramatúrgia. Allà vaig coincidir amb Sergi Belbel, Lluïsa Cuniller, Manuel Dueso… persones que tenen molta activitat dins l’autoria. I vaig descobrir que m’agradava molt escriure teatre. Així vaig entrar dins la creació de l’estructura de la Sala Beckett. Durant un temps, coordinava els tallers de creació a en Sanchis. Som autor, perquè Sanchis va fer tot el possible, perquè pogués desenvolupar aquesta faceta.

– Voleu dir que us sentiu més autor que actor o és tot u, perquè també sou director?

L’autoria, la direcció i l’actuació, a vegades, han anat juntes i altres, separades. Hi ha hagut moments en què l’autor ha guanyat al director. Els projectes es creaven des de l’escriptura inicial i després venia la direcció i, fins i tot, qualque vegada m’incorporava com a actor. Amb Les portes al cel vaig fer el gran canvi en la meva forma de fer teatre. El director va dir: primer és la direcció, l’espai i després ve la dramatúrgia. Vaig sortir de l’actuació. Amb Set maneres de ser Hamlet, vaig tornar unificar; com que és un monòleg i hi ha una part que es reescriu en cada actuació, perquè és improvisada. He tornat entrar en aquest llenguatge total que és l’escriptura, la direcció i la interpretació.

– I la direcció com sorgeix?

El director neix de la necessitat. En un moment donat, em vaig dir si jo no me munt les meves obres, ningú no les muntarà. L’autor, si vol estar actiu dins el món de la realitat teatral, no pot ser només una persona que escriu en la solitud d’un espai i que després algú li munta una companyia, una estructura… Això és molt difícil que passi. L’autor ha d’agafar un paper actiu o ha de cercar algú que li dirigeixi o s’ha de posar al capdavant ell mateix.

– La covid-19 ha afectat molt directament el món del teatre, com viviu aquesta “nova normalitat” en què els avions poden anar plens, però les sales de teatre han de respectar les distàncies de seguretat?

Vull reivindicar el moviment “El teatre és segur”. El teatre és un art interactiu, necessita espectadors, una presència, un espai tancat o de carrer… Nosaltres vàrem ser els primers que varen tancar, abans del confinament i tot. I hem estat els darrers en activar-nos. Davant nostre, ha anat l’hostaleria, la restauració, els bars… Ens han posat unes normes d’obertura molt dures per poder actuar: distàncies, mascaretes, desinfecció… Les complim totes. Però també veiem que, mentre als teatres se’ns exigeix aquesta responsabilitat, a altres espais són molt més laxes i relaxats. No vull apuntar ningú, però ho sabem.

Si Barcelona és l’avançada d’allò que serà a altres llocs, és un gran error i ho dic amb tota responsabilitat. La gent té necessitat de retrobar-se en aquests espais culturals, on sabem que no és produeixen els contagis. Això genera una gran injustícia. No han tancat els bars, però han tancat els teatres. Això és un gran error i una gran injustícia.

La professió en sortirà molt ferida. Algú haurà d’injectar ajuda econòmica. Els teatres no poden estar tancats. Les companyies no poden estar aturades. La gent de les companyies som autònoms. No hem tengut dret a ERTO. És molt complicat i és un drama que s’està vivint en silenci, perquè històricament som una professió molt sofrida. De fet, si en temps de la gran bonança, companyies com la meva sobrevivíem a base d’una lluita ferotge a cada projecte. Ara que tot cau, és l’abisme.

– Tenint en compte que el teatre i altres arts han ajudat molt a sobreviure el confinament més dur, creieu que es valora com cal el món de l’art? Són suficients les ajudes per superar una situació per a un sector que ja estava en crisi?

Mai no hi ha hagut ajut econòmic. Hem viscut una crisi permanent i constant. Qualsevol projecte, la Sala Beckett, la meva companyia La Invenció… fins i tot aquests tallers que faig ara, sempre són en precari, lluitant molt… Sort que som apassionats de la nostra professió i volem exercir. Feim el necessari per poder fer feina i això va en detriment de la nostra forma d’estar al món. La covid és una tempesta que se n’ho duu tot. Les indústries culturals en sortiran molt afeblides. Serà un drama.

– No ens posem pessimistes. Teniu projectes en marxa?

Sempre hi ha projectes. A banda, encara que és un tòpic, els moments de crisi són moments de trobada de nous llenguatges, de noves formes de veure el món, d’escriure… Això ha estat un daltabaix, però l’art es construeix sobre la incomoditat. Les societats burgeses no tenen un art potent. Això donarà una nova empenta entre els creadors. En sorgiran grans coses.

Hi ha una gran necessitat de riure. Jo la sent. L’humor és la manera de superar el grans drames. El gran Txèkhov ho expressava com només ell sap fer: “La comèdia no és més que la tragèdia més temps”. És veritat. Si tu a un drama li deixes passar el temps, es mira d’una altra manera. La comèdia té la capacitat de posar distància amb allò que s’està patint a través de la broma, el sarcasme… són elements fonamentals en la construcció de superació d’aquest moment. Per això, retornant al pregó, voldria que fos còmic, divertit, positiu… que tenguéssim una moment de trobada joiosa… que no sigui remolcar-nos damunt les nostres desgràcies, que són moltes i que venen anys difícils, sí. Però, escolta, amb un somriure tot va millor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT