65 ANYS DESPRÉS DE LA GRAN NEVADA

444
La Plaça el 1956. Destaca a més de la nevada el cadafal al centre. Foto cedida per Margalida Cànaves.

Seixanta-cinc anys després de la gran nevada, recuperam una conversa amb l’apreciat Joan Tomàs qui en va explicar com varen transcórrer, a Pollença, aquelles setmanes siberianes de 1956. Aquell any, Joan Tomàs tenia 32 anys i treballava com a secretari de l’Ajuntament.

I, si Joan Tomàs va explicar els problemes que va generar la nevada, quants de temps va durar, què feren per comunicar-se, quins mals va causar… i tants altres dubtes sobre l’experiència de viure sota zero durant setmanes i sense estar-ne preparats, Vicente Aupí al Diario de Mallorca conta “una de les grans efemèrides de la història de la meteorologia d’Espanya”, quan “el nostre país visqué una de les majors fretades a causa de la més intensa i prolongada onada d’aire polar, d’origen siberià, del segle XX. No foren diversos dies, sinó tot un mes de gelades excepcionals a l’interior i a la costa, fins al punt que en algunes de les dates senyalades, com el dia 11, els termòmetres varen estar sota zero a tot Europa, des de cap Nord, a Noruega, fins a Gibraltar. El dia 2, a l’observatori d’alta muntanya de l’Estany Gento (Lleida) s’assoliren el –32ºC, la temperatura més baixa fins avui a la xarxa meteorològica espanyola. Però tal vegada això no va ser el més destacat: el dia 11, en plena costa mediterrània, Barcelona va arribar a –6’7 i València a –7’2. A la ciutat del Túria la mitjana de les mínimes del mes va ser de tan sols 1’2ºC”.

Contextualitzat el panorama d’aquell gèlid febrer de 1956, anem a veure què va passar per Pollença, on la nevada els va agafar per sorpresa. I és que, en aquell temps, no era com ara que els mitjans de comunicació avisen de l’arribada d’una gota freda amb dies d’antelació. Ara bé, “el 2 de febrer de l’any 1956, dia de la Candelera, les temperatures baixaren en picat. Jo no ho record, però he sentit contar a mon pare que estàvem a un grau positiu. Però no va nevar, aquell dia no va fer neu, sinó que va ser l’endemà, dia de Sant Blai, que quan ens aixecàrem tot el poble estava cobert de neu”.

La neu va arribar fins a la mar. Fotografia cedida per Malena Borràs.

Hi havia neu fins arran de mar, “tant al Port de Pollença com a Formentor, la neu arribava a tocar de l’aigua. Era un espectacle digne de veure. De fet, es fa difícil contar coses perquè la neu ho tapa tot, tot és blanc i no es veu que hi ha al davall. Però el paisatge era admirable, perquè la neu cobria el Puig, el Calvari, la vall d’en Marc, la serra de la Font… tot era blanc i li conferia una bellesa especial”.

PUBLICITAT

Els pollencins i pollencines varen viure “aquella primera gran nevada com una festa. Tothom estava encantat de contemplar com la neu cobria de blanc les muntanyes, els carrers i les teulades. Els infants no anaren a escola ni la gent a fer feina. Tothom era al carrer, jugaven amb la neu, feien boles, gran boles de neu que podien arribar a pesar barbaritat, i moneiots amb tots els detalls…

Neu davant l’Hotel Formentor. Fotografia cedida per Antoni Expósito.

N’hi va haver que pujaren al Calvari per contemplar el paisatge, tot i el perill que això suposava, ja que amb la neu no es veien els escalons, a no ser que algú ja hi hagués passat prèviament. I, per tant, s’havia d’anar alerta”.

Després d’una setmana de fred intens i quan encara hi havia neu pels carrers de Pollença, “va fer una segona nevada. Aquesta vegada, però, ja no va ser tan ben acollida pels pollencins i pollencines. És clar que el pitjor encara havia de venir amb la tercera nevada, que més aviat va ser un glaçament de la neu que hi havia pels carrers. Aquesta va ser la pitjor, tant per l’agricultura com per al transport”.

Magdalena Cladera i Catalina Seguí al jardí de la Fàbrica, nevada 1956. Fotografia cedida per Magdalena Cladera.

La nevada de 1956 va marcar una fita, ja que no es recordava una situació de tal envergadura ni se n’ha tornat viure cap altra. En aquest sentit, Tomàs comenta que “Francesc Bonnín parla d’una gran nevada ocorreguda durant el segle XIX, però no va ser tan important com la del 56. Tampoc la de 1985, quan hi va haver tot allò del Pi, va tenir comparació. Ara bé, quan era jove, a Pollença, nevava més que ara. De fet, record que, per Nadal, quan anàvem a cercar pèl de roca per fer el Betlem, sempre estava enfarinat. No vull dir que fes un pam de neu, però cada hivern feia un ditet o dos de neu”.

L’any 1956, però, als carrers, s’hi acumulava “prop de 60 centímetres de neu i, en alguns indrets arraconats, n’hi podia haver 70 centímetres o més. I, de les teulades del Convent, penjaven uns caramells, talment estalactites de gel de més d’un metre de llargària per la façana. Era de veure!”.

L’any 1956, en un carrer de la barriada del Camp, el petit Jaume Capllonch Ferrer posa en un dels caminois oberts pels veïnats.
Fotografia cedida per Jaume Capllonch Ferrer.

A pesar de tot, “no tenc record que hi hagués desgràcies personals per mor de la neu i del fred; potser qualque llenegada i alguns constipats, tanmateix, propis d’aquesta època”. Hem de tenir en compte que, “entre fet i fet, l’onada siberiana va durar tot el mes de febrer”.

Les pitjors conseqüències de la nevada “les patiren aquells que tenien qualque portassa o porxada que els va passar per ull degut al pes de la neu. Això és el que més se sentia a dir”.

Aquells que tenien animals “s’hagueren d’espavilar així com pogueren; no sé com ho varen fer per recollir-los i per anar-los a donar menjar”.

Des del Puig, la nevada de 1956 va deixar aquetsa estampa de Pollença. Fotografia cedida per Maria Rabassa Cifre.

Les vies de comunicació també es veieren afectades per la neu. Ara bé, “els autocars de can Villalonga tan sols s’aturaren el 3 de febrer. L’endemà es varen restablir les comunicacions i, durant tot el mes de febrer, Pollença va estar comunicada amb l’exterior”.

De fet, “gràcies a un dels primers tractors que hi va haver a Pollença, el de Son Vila, pogueren eliminar la neu de la carretera, d’alguns camins i dels carrers, ja que l’amo del tractor es va posar a disposició de les autoritats per llevar la neu i així permetre les comunicacions”.

També l’Ajuntament va haver d’assumir una situació inusual i inesperada sense disposar de cap pla ni A ni B. Això no obstant, els homes de la Brigada “es posaren a disposició del municipi per qualsevol cosa”.

L’any 1956 deixa una estampa siberiana de Pollença. Fotografia de Fotos Antigues de Pollença.

Per la seva banda, “els particulars amb pales de ferro que tenien per casa obrien camins davant ca seva per anar fins a cals veïnats, al forn, a la botiga…” En aquest sentit, Joan Tomàs explica que “l’any 1956 ja se sortia dels temps difícils de la postguerra. Les botigues estaven ben assortides, no com avui en dia, però ja no hi havia escassesa i la neu no va provocar problemes per alimentar la població”.

Pel que fa als sistemes de calefacció de les cases pollencines, “aquests es reduïen al foc de llenya, a les estufes de serradís i/o de clovelles d’ametla, i als brasers de caliu o de carbonissa. Ara bé, com que era el mes de febrer, o sigui hivern de ple, tothom tenia el llenyer ben ple.

Aleshores no teníem les cases tan preparades com ara, però tampoc teníem tant de fred. A ca nostra, vàrem passar la nevada al voltant de la camilla, com qui més qui manco”.

Per acabar, no es pot passar per alt que la nevada de 1956 deu ser un dels esdeveniments més retratats del segle XX a Pollença. I és que “començàvem a sortir de les dificultats de la postguerra, hi havia joves que ja tenien càmera de fer fotos, no era com ara que tothom té un parell de càmeres, i volgueren guardar un record d’aquells dies”.

L’any 1956, les càmeres fotogràfiques s’havien popularitzat i es va poder immortalitzar el moment.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT