ELS FETS HISTÒRICS DEL 31 DE MAIG

349

Avui 31 de maig de 2018 es commemora a Pollença l’atac dels corsaris de Dragut i la seva posterior expulsió. Per aquest motiu avui vespre tindrà lloc la trobada dels càrrecs dels moros i les cornetes i tambors de la Tropa del Soldà sonaran pels carrers de Pollença.

Amb motiu d’aquesta efemèride publicam a continuació la primera part de l’article que va elaborar Pere Salas pel PUNT iNFORMATIU POLLENÇA de l’any 2000, quan es compliren 450 del Dia de la Desgràcia. Aquests són els fets històrics.

EL 31 DE MAIG DE 1550 (I)

La matinada de dia 31 de maig del 1550, és a dir, tal dia com avui fa 450 anys, va tenir lloc a Pollença el Dia de la Desgràcia. Aquest fou un dels atacs més sagnants que mai no hem patit els pollencins, si exceptuam la Destrossa de la Germania, ocorreguda uns 30 anys abans i de la qual també convendria fer-ne memòria de tant en tan. Però ara ens interessen aquells fets de 1550 i ens interessen des de la Història, des del que ens diuen els documents i no tant des de la festa i el simulacre que celebram cada any.

Documentació històrica

La veritat és que no en sabem molta cosa. En el nostre completíssim Arxiu Municipal hi falten, precisament, documents cabdals per conèixer els fets de primera mà, entre ells el llibre d’actes dels Jurats d’aquell any. I és curiós que de la sèrie titulada Llibres dels Jurats i determinacions de consell, que comença ni més ni manco que el 1377 i que es conserva amb molt poques llacunes fins al 1698, s’ha perdut, justament, el llibre que va de 1548 a 1566. És a dir, el període que comprèn l’atac, el que vol dir que no podrem saber la postura oficial de la Universitat sobre l’assumpte. Per ventura, algun dia sortirà, vet a saber a on, encara que la seva pèrdua ja ve d’enrera, com així ho va fer constar Jaume Lladó el 1944, quan va fer el primer catàleg de l’arxiu. També falten de l’Arxiu del Regne de Mallorca els expedients dels judicis que es varen fer als acusats del Dia de la Desgràcia, una altra documentació que hauria pogut donar molt de si per aclarir el que realment va passar. Just al contrari que el cas de Maó, ja que gràcies a aquesta documentació, que comprèn els testimonis dels acusats, avui s’ha pogut reconstruir el seu saqueig de 1535 per part de Barba Rossa, el mestre de Dragut.

Així, què és el que sabem en clar? Podem dir que gràcies a l’esforç dels historiadors avui podem dir que, efectivament, no estam parlant de cap llegenda, sinó d’uns fets històrics provats, on pràcticament tots els protagonistes principals eren de carn i ossos. Per corroborar aquesta afirmació hi ha documents que en donen fe, tot i que com hem dit, no amb l’abundància que voldríem. Per començar, a l’Arxiu Municipal sí que s’han conservat els llibres de Clavaria d’aquests anys, és a dir els llibres de comptes de la Universitat, on, efectivament, s’anotaren les despeses i entrades que va provocar l’atac del 31 de maig de 1550. Aquí destaquen les notícies que fan referència als metges i cirurgians que varen ser requerits per curar els malalts. Evidentment no varen bastar els de Pollença, varen haver de venir d’Inca, com és el cas de mestre Antoni Costa i mestre Beatrio; o de Muro, com per exemple mestre Pere i mestre Martí Socies, a més del pollencí mestre Isern. Tot indica, que aquell darrer dia del mes de maig no fou de joia i de festa, sinó de sang i sofriment. Altres despeses tenen a veure amb el que consumiren aquells que varen venir a ajudar-nos, com és el cas de la vedella que es varen menjar els homes d’Inca. Encara que no ho sembli, també hi va haver entrades, com per exemple les que varen provenir de les subhastes, o encants, de la roba que s’havia trobat sense amo, o de la venda com esclaus dels sarrains presoners. Però la dada més espectacular del llibre de Clavaria té a veure amb una notícia difícil d’entendre per a nosaltres, homes europeus del segle XX, però que malauradament és inseparable intemporal de la guerra. El text original diu així: “a 4 de juny pagui par manament dels onrats jurats jo dit Clavari [Joan Torrandell] vint sous (…) an Mateu Roger y ço [es] per les 2 bestias que aportaran los quaps de Turcs y moros an Ciutat al senyor Virey…”, que per altres fonts sabem que foren 31 caps. En resum, els fets varen existir, la destrucció i la batalla fou tan real com ara estam nosaltres aquí. Hi va haver ferits, morts i captius, tal dia com avui fa 450 anys.

També et pot interessar:  L’ESTIU I LA FESTA

Els fets

Estatua de Turgut Rais al palau de Topcapi a Estambul

La pregunta que ara cal fer-se, és quins són aquests fets dels quals fins ara només n’hem donat els seus resultats. Quin fou el devenir de la batalla?. Per començar, hem de tornar repetir que ens falta documentació per poder fer un relat fidedigne i documentat. Ara bé, una sèrie de fonts indirectes podran suplir, en part, aquesta mancança. La primera d’elles es recull dins l’obra que va fer Joan Binimelis, titulada Història General del Regne de Mallorca, escrita el 1595, i de la qual només se’n conserven una sèrie de còpies, més o manco, exactes. De fet, la majoria d’autors que han tractat el tema són de l’opinió que el que relata Binimelis és verídic, per la senzilla raó que no s’ha trobat cap errada important i perquè molts dels coetanis dels fets encara eren vius quan ell la va redactar. Per altra part, recentment, l’historiador Miquel Cifre ha publicat dos textos més que bàsicament donen validesa a la història de Binimelis i aporten alguns detalls interessants. Un d’ells correspon al notari de la Pobla Joan Morro i l’altre és un document dipositat a l’Arxiu del Puig de Pollença. De tot plegat el que podem dir de l’atac és el següent:

La nit de dia 30 i 31 de maig, un estol de 20 galeres, segons Binimelis, o de 27 vaixells, segons Morro, arribaren a la badia de Pollença, concretament a la zona anomenada “El Caló”. Allà desembarcaren l’important nombre de 1.500 corsaris sota el comandament del famós almirall i corsari de l’armada Turca, Turgut Rais, més conegut per Dragut. Tot i que hem de precisar, que és difícil imaginar que el mateix almirall acompanyàs als seus homes a la batalla, la seva categoria era massa alta per arriscar-se 7 quilòmetres mar endins, el més probable és que quedàs dins el seu vaixell o a prop d’ell. A partir d’aquells moments s’havia d’haver posat en marxa el sistema defensiu de Pollença, que es basava en la col·locació d’una sèrie de guardians, que eren anomenats Atalaies si eren de dia o Escoltes si actuaven de vespre, i secretes si estaven amagats. Aquests estaven repartits per llocs estratègics, com a la roca de Llenaire o les costes d’Albercutx, encara que també n’hi havia hagut al mateix Calvari o el turó d’Albeguins. A part, també hi havia els vigilants del castell de Pollença, que depenien directament del rei, mentre que la resta eren pagats per la mateixa Universitat pollencina. En definitiva, aquella nit guardaven la costa: Bernat Laner, Pere Campomar, Rafel Oliver i Pere Ferrandell que estava en el castell del Rei. Però cap d’ells no va donar avis del perill. Per què? Segurament perquè dormien o havien abandonat el seu lloc. Com també ho va fer el capità d’armes de la Vila, el noble Pere Desbrull.

També et pot interessar:  PRESENTACIÓ DE LES OBRES GUANYADORES DELS PREMIS POLLENÇA

Que va fallar en la defensa de Pollença?

Aquests dos fets foren molt importants, el primer perquè va suposar que no es donàs avis del perill als pollencins, deixant-los desprevinguts davant l’enemic i el segon perquè va deixar orfe de direcció la milícia local. Aquesta estava formada pels pollencins aptes per a la lluita, és a dir, tots els homes majors d’edat, ni massa joves ni massa vells. En total serien uns 500 en aquella època. És una xifra important a la qual no hi arribarien gaire pobles de Mallorca, ja que Pollença era una vila important aleshores, que comptava amb poc més de 4.000 habitants. Aquesta milícia era una mena de petit exèrcit no professional, però organitzat i entrenat per defensar la contrada i les viles veïnes. Els seus membres eren pagesos i menestrals, que sota un capità, que sí era professional, s’entrenaven periòdicament i feien concursos per entrenar-se en el tir de ballesta, segurament en el pou anomenat, encara ara, dels Tiradors. El seu armament, per tant, era més important que els rems i troncs de donarda que duim en el Simulacre. Segons el llistat d’homes d’armes de Pollença més complet que es conserva a l’Arxiu, hi havia el 1563, és a dir 15 anys després de l’atac, una milícia formada per 465 homes, dels quals 2 eren alferes i dos sergents. Les seves armes eren 50 arcabussos, 200 ballestes, 248 llances, 11 espases, 7 rodelles i 3 alabardes. En aquestes mateixes dates, la cavalleria estaria formada per 43 cavalls. Però bona part d’aquest engranatge militar fallà, perquè el seu director, l’únic senyor de la guerra que havia de residir a Pollença, el capità, va abandonar els pollencins a la seva sort contra les ordres expresses del Virrei. I probablement ho va fer per por, ja que les notícies del perill piràtic i concretament de Dragut, havien arribat a Mallorca des de feia setmanes, tal com relata l’historiador Mateu Rotger. A part que avui sabem que només uns dies abans, el mateix Dragut havia saquejat la vila de Cullera, al País Valencià.

El Caló Foto Hans Monheim

El que és cert és que el sistema defensiu va fallar i els pollencins no se’n temeren que els corsaris atacaven fins que aquests tomaren les seves portes i entraren a casa seva per fer saqueig. El referit Joan Morro diu que a l’alba, abans que els pollencins s’aixecassin, entraren els moros per la l’església dita sant Jordi i saquejaren aquest cap de la vila, fins a la zona de la plaça, hem de pensar que de l’Almoina. Binimelis és més precís i ens diu que els moros s’havien dividit en 3 columnes per tal de no fer tanta fressa i passar desapercebuts, i hem de creure, també, que així podrien encerclar millor tota la vila. Sembla que la sort dels nostres avantpassats estava donada, i que tots serien esclavitzats o morts i el poble presa del foc. Borrat de la terra. Era el que passava si els corsaris aconseguien el seu objectiu, tan si aquests eren cristians com musulmans, ja que el corsarisme no era privilegi de l’islam, i això ho sabien ben bé els Mallorquins, que teníem una de les esquadres més efectives i sanguinàries de la mediterrània. Però a Pollença, el 1550, no passà talment així. Tot i que la situació de partida era molt favorable als invasors, tant per la sorpresa de l’atac, com pel poderós exèrcit de més 1.000 homes ben armats i preparats que presentaven, no aconseguiren la victòria total que perseguien. La pregunta és, un altre cop, per què?

Continuarà…

gif ANIMADO Volar-e