25 ANYS D’AQUELL ESTIU EXÒTIC

El Lama Wangchen enmig de Dawa i Sopa, davant el mandala de l'exposició d'art budista tibetà de 1990.
El Lama Wangchen enmig de Dawa i Sopa, davant el mandala de l'exposició d'art budista tibetà de 1990.

Han passat 25 anys i sembla que va ser l’altre dia quan Pollença va viure un estiu exòtic i, mentre escric “exòtic” estic pensant que ara mateix, allò exòtic ja no serien aquells monjos budistes tibetans que s’asseien a la terrassa del Juma i que bevien Coca-cola, sinó que exòtica seria la plaça Major gairebé nua de terrasses i buida de turistes en ple mes d’agost. I és que, cap allà l’any 1990, la Plaça era un espai de poble, un indret que els vespres d’estiu s’omplia de rotlades de pollencins que anaven a prendre la fresca i a arreglar el món, una plaça on la vida bategava al ritme de dos locals can Moixet (i L’Alborada, que venia a ser el mateix) i el Juma.
Així que aquell estiu de 1990, els monjos budistes tibetans, juntament amb la mostra d’art budista tibetà i la visita del Dalai Lama, conferiren un aire exòtic a la vida del poble. De fet, Wangche, Sopa, Dawa i l’esburbat Teele foren uns veïnats més, uns veïnats que vestien diferent, però que saludaven pel carrer i movien conversa . En cap cas, foren considerats estranys ni tan sols turistes, no, això no.
Després d’aquest “esburbat Teele”, és gairebé obligat que faci un incís per parlar de mi (cosa que està molt lletja, però…). Aleshores, jo no tenia 20 anys i, com a la primera exposició d’Art Pollença (en total, se’n feren tres, sempre de la mà de Basilio Baltasar com a alma mater i amb el suport de l’ajuntament de Pollença i de la companyia aèria Viva Air), amb altres xiques, vaig guardar (enteneu vendre catàlegs i comptar les persones que entraven) aquelles exposicions. D’aquesta d’art budista tibetà, però, en guard un record entranyable, entre altres raons, per mor dels monjos, unes persones extraordinàries amb les quals vàrem aprendre molt sobre espiritualitat, però també sobre política i sobre la vida, i amb els quals vàrem viure moments extraordinaris. I ara me n’adon que comença a ser hora de tancar l’incís i d’endinsar-me, això sí amb uns ulls plens de nostàlgia, envers les arrels de l’acte commemoratiu que, organitzat el Museu de Pollença, tendrà lloc aquest dijous 17 de desembre, a les 19’30 hores, a l’església del Roser. D’aquí dos dies, es commemorarà el 25 aniversari del Mandala de Pollença, la qual cosa vol dir que es recordarà aquella magnífica exposició d’art budista tibetà i la visita del Dalai Lama. Durant aquest acte de 2015, hi haurà un convidat molt especial: el Lama Thubten Wangchen, un d’aquells monjos que varen conviure amb els pollencins durant el llarg estiu de 1990. A més a més, un grup de músics de la Banda de Pollença interpretarà una composició feta expressament per a l’ocasió: “Música d’arena”.
I ara sí, les arrels… L’Art Pollença es va presentar el 1989 amb una doble exposició: art aborigen australià a l’església del Roser i “Vírgenes, diosas y hechiceras” al Museu. Des del primer moment, es va parlar de trilogia, o sigui que durant tres anys, tres cultures allunyades es mostrarien al Convent. i així va ser: l’any 1991, la mostra d’art indígena huichol va tancar el cicle.
La segona edició, la d’art budista tibetà, va tenir un ressò impressionant. Dia 31 de maig de 1990, el Diario de Mallorca des de la delegació d’Inca avançava que Pollença havia d’acollir una mostra d’art budista tibetà i qui fou Premi Nobel de la Pau el 1989, el Dalai Lama, l’havia de clausurar. Poc dies després, el 3 de juny, és Fernando Shwartz qui, des de les pàgines d’El País, transcriu una conversa amb el Dalai Lama i anuncia el gran esdeveniment de l’estiu pollencí. Les noves s’anaren intensificant a mesura que s’acostava la data d’inauguració i, sobretot, durant els dies de la visita del Dalai Lama. El quinzenal d’informació local Nord, per suposat, també va donar cobertura a un esdeveniment artístic que destacava en aquella Pollença de galeries d’art en plena activitat.
L’exposició d’art budista tibetà s’inagurà l’1 d’agost, en bon dissabte de la Patrona, a l’església del Roser, on per primera vegada a occident, es varen poder veure un conjunt de “thangkas”, pintures i tapissos de tema religiós, i altres objectes de culte procedents del monestir de Namgyal, al nord de l’Índia, en ple Himalaya, on els budistes tibetans mantenen viva la cultura i la religió pròpies des de l’exili. D’aquí aquelles samarretes amb un Free Tibet estampat en negre damunt diferents colors que es posaren de moda, si més no a Pollença i per un estiu.
Al bell mig de la nau central de l’església del Roser, una taula quadrada de color blau amb tot de cercles concèntrics blancs, aviat es va convertir en el centre d’atenció de tots aquells que entraven a veure l’exposició d’art budista tibetà, i des del primer dia varen ser molts. Al final, se’n varen comptar 12.000, de persones, així ho deia la premsa de l’època.
Aliens a les mirades, tres monjos, primer, i quatre, més endavant, es dedicaren a esculpir un mandala, o roda del temps, amb arena tenyida de diferents colors. Drets, mig encorbats i carregats de paciència, anaren brodant filigranes amb aquella polsina d’arena i l’única ajuda d’un con metàl•lic i una rascleta. Treballar en un mandala és una forma més de meditació, una cerimònia el significat de la qual és aconseguir la pau mundial. I, si bé els budistes no els consideren una obra d’art, després de la visita del Dalai Lama varen fer un nou mandala de kalachakra per al Museu de Pollença, que amb els anys s’ha convertit en una peça admirada com a tal, com a obra d’art. Però això va ser més endavant.
La cerimònia del mandala conclou en el moment en què tota aquella feinada d’hores i dies, de dies i més dies, es desfà, s’esborra, per repartir aquella mateixa arena transformada primer en Mandala després en caramull (si fa no fa com la vida mateixa), per la mar i per la muntanya. I així ho va fer Tensin Gyatso, el catorzè Dalai Lama, màxim representant espiritual i cap d’estat a l’exili dels tibetans, per tancar un horabaixa d’activitat intensa per Pollença que començà amb una recepció a l’Ajuntament, on fou rebut, diria jo, com allò que és: una màxima autoritat (i mira que fins i tot hi va haver comunicats del govern xinès alertant d’acollir un “desertor”, per dir-ho d’alguna manera). Pollença li van regalar un siurell de plata i un donatiu en metàl•lic de 94.000 pessetes per a la conservació del monestir, on resideix aquest home el títol del qual, en català, es tradueix com a “oceà de saviesa”.
A la sortida de la Casa de la Vila i després de deixar volar un colom blanc a la placeta de Monit-Sion, el Dalai Lama acompanyat per una important comitiva de polítics i de representants de l’església catòlica, va anar cap al Convent de Sant Domingo, enmig d’una multitud concentrada pels carrers.
I, finalment, després de pronunciar una conferència sobre “Pau interior i pau mundial” dins un Claustre que va quedar petit per acollir tot el públic, una part del qual pogué seguir el missatge del Dalai Lama a través de pantalles gegants instal•lades a l’exterior, el Dalai Lama va clausurar l’exposició d’art budista tibetà i regalà al poble de Pollença un mandala, el mandala que avui celebra un quart de segle. I així va ser com els monjos allargaren la seva estada i, mentre es desmuntava l’exposició, esculpiren aquest mandala que ha servit d’excusa per recordar el vint-i-cinquè aniversari d’aquells dies d’estiu, per recordar que l’experiència religiosa comporta actituds que poden ser compartides per qualsevol altra religió, un dels missatges que va donar el Dalai Lama durant les poques hores que va passar a Pollença.
Així que aquest dijous, dia 17 de desembre, a les 19’30 hores, a l’Església del Roser, ja ho he dit però ho vull tornar dir, hi haurà un acte commemoratiu d’aquell gran esdeveniment, “el més important d’aquest segle [el XX]”, segons assegurava Jaume March en una crònica al diari Baleares del dissabte 8 de setembre de 1990.

Eva Cerdà

37total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e