100 ANYS EN UN CLIC: QUAN PENSÀVEM QUE PODÍEM MOURE MUNTANYES

És habitual que en aquesta secció trobem un pessic d’esperança quan ens adonam que, tot i la gran quantitat de noves construccions d’aquest darrer segle, les muntanyes és mantén allà on eren. Avui però, aquest pessic té gust agre-dolç.

Origen de les fotografies

La primera i més antiga de les fotografies va ser presa per l’alpinista català Albert Oliveras i Folch l’any 1930. La fotografia, que forma part de l’Arxiu Fotografic del Grup Excursionista de Catalunya, va ser presa d’un existent mirador de la Creueta, ja que aquest va ser construït 31 anys després. Això sí, l’accés al “replà” el va tenir relativament fàcil, ja que la carretera havia estat construïda 5 anys abans (el 1925) per Antoni Parietti Coll. De fet, la fotografia actual l’hem feta a pocs metres del monument a Parietti, que no va ser instal·lat fins al 1968.

Diferències

Han passat 87 anys, però aquesta vegada les diferències entre les dues fotogràfies, a banda de les derivades de la tècnica fotogràfica, són mínimes. O no. Tot està exactament al seu lloc, quasi podem jugar al joc diferències, millor dit de “la diferencia”, ja que només n’hi ha una. Però encara no direm on es troba aquesta “diferència”, per mantenir una mica més la incertesa.

El Morro de Bóquer i la Punta Troneta

Salvat el primer terme de la imatge, on veim en un racó la formació rocosa coneguda com el Ninot, el que més crida l’atenció és el Morro de Bóquer. Aquest morro és l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, que separa Cala Bóquer de Cala Sant Vicenç. Però anant més al detall, i baixant fins a punt exacte on la muntanya entra en contacte amb el mar, hi trobam un sortint, anomenat Punta Troneta o Punta de la Salada. Troneta per la forma trona o cadafal on predicaven els capellans, i Salada per la capacitat de produir un fenomen consistent en generar saladina.

La Salada, la petita gran diferència

I aquí és exactament on trobam la diferència entre les dues fotografies. A la Punta Troneta o de la Salada li falta un bon boci! Exactament 7.000 metres cúbics de roques.
Ja al 1910 l’Ajuntament informava d’un fenomen conegut com la salada o la roca salada. Aquest consistia en el fet que, quan s’alçava el temporal de Tramuntana o de Mestral, les ones xocaven contra la Punta Troneta generant núvols de sal que eren impulsats terra endins. Aquesta sal s’acabava dipositant sobre la terra i això feia malbé els cultius de Pollença, Alcúdia i, fins i tot, Sa Pobla. Ja durant la República es va xerrar d’una solució dràstica, fer desaparèixer l’arrel del problema, volar la Punta Troneta. Però aquesta voladura no va ocórrer fins a l’any 1949.

El franquisme pot moure muntanyes

La voladura de la Punta Troneta es va convertir en una operació de propaganda pel règim,que volia transmetre el missatge que ni els penyals més imponents eren un obstacle per al progrés que duia el franquisme. Amb aquest acte la Falange volia guanyar-se el favor dels pagesos del nord de Mallorca eliminant, teòricament, un problema per a les seves collites.
Quan va arribar la data de l’explosió ja feia 2 mesos que 20 homes, a càrrec del contractista Pollencí Joan Riusech, treballaven construint galeries on posar els explosius. Per la voladura, dirigida per l’enginyer aeronàutic Tinent Coronel Benjamín Llorca, foren necessaris 40 tones d’explosius i 8.000 sacs d’arena procedents de Cala Sant Vicenç.
Eren la una del migdia d’un 11 d’agost de 1949, quan es va procedir a la detonació. El Port de Pollença va quedar buit de turistes, que havien pujat a la Talaia per veure l’espectacle. Després de l’explosió, per celebrar l’èxit, no va faltar un bon dinarillo a Cala Sant Vicenç. En aquell moment ja s’havia decidit nomenar Fill Adoptiu de la vila al Governador José Manuel Pardo Suárez, i donar el seu nom a un carrer de Pollença, per haver gestionat l’operació. També es va decidir dedicar un carrer a cadascun dels militars d’Aviació que havien intervingut en la voladura: General Eugenio Frutos, Coronel Antonio Llorente Solà i Tinent Coronel Benjamín Llorca. Tots aquests noms desapareixeren amb l’arribada de la democràcia.

Les muntanyes queden allà on eren

Tot i que la dictadura va anunciar la voladura com un èxit sense precedents, no ho va ser. Tot i que no sabem si realment es va produir alguna millora al camp, el que és cert, és que si comparam les dues fotografies només varen fer pessigolles al Morro de Bóquer. De fet només es va dur a terme la primera de les tres fases que hi havia previstes, i només es varen tombar 7.000 metres cúbics, dels 66.000 que s’havien anunciat.

Encara que vulguem moure les muntanyes, afortunadament, només els feim pessigolles. Podem pensar així que la natura sempre guanya. Que cadascú en tregui les seves conclusions d’aquest pessic agre-dolç que avui hem recordat.

Aquest article ha estat redactat en bona part gràcies als articles escrits per Enric Elosua i Juan M. Torres Velasco publicats al PUNT iNFORMATIU POLLENÇA als números 11 i 482 respectivament.

 

 

 

 

 

 

 

373total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e